Valverde pot arrossegar Bartomeu

L’estiu de 1999, el de la Dani­ela i els acords de More than words des­fets entre petons ina­ca­ba­bles de sala­bror, el bar­ce­lo­nisme nave­gava en la recerca melan­gi­osa de les emprem­tes del Dream Team men­tre Louis van Gaal enfi­lava la ter­cera tem­po­rada amb l’aval de dues lli­gues i una copa acom­pa­nya­des d’un joc cau­te­lo­sa­ment con­sis­tent. De totes mane­res, tres retrets gene­ra­dors de mare­gassa con­ta­mi­na­ven el res­pec­ta­ble: les eli­mi­na­ci­ons en la fase de grups de la Cham­pi­ons, l’exce­dent de juga­dors holan­de­sos de con­fusa vir­tut i un tarannà lúgubre amb els arte­sans de l’opinió pública. El pri­mer fac­tor era objec­ti­va­ment funest i els altres es movien dins la cate­go­ria de l’opi­na­ble fins a con­ver­tir-se en ofen­ses inne­go­ci­a­bles. L’any següent, amb el Barça eli­mi­nat en semi­fi­nals de la copa d’Europa i rega­lant la lliga al Depor­tivo amb 12 der­ro­tes durant el cam­pi­o­nat, els mèrits de l’holandès van ser inno­cus, i amb la seva marxa va arros­se­gar un Núñez que igno­rava el desig del poble d’usar la inèrcia de la cai­guda per arra­sar la llotja. Va ser just? La sobi­ra­nia de la grada sovint és ille­trada en con­cep­tes de judi­ca­tura. Ara mateix, Van Gaal és Val­verde i Núñez és Bar­to­meu. Els guanys pel que fa a títols són ina­pel·lables, però la merda acu­mu­lada al racó obs­cur de l’habi­tació no deixa veure la sump­tu­o­si­tat dels qua­dres moder­nis­tes: des­fe­tes inex­cu­sa­bles arreu del con­ti­nent, un dèficit fut­bolístic camu­flat per l’acti­tud dels fut­bo­lis­tes i la vir­tu­o­si­tat de Messi, fit­xat­ges hiver­nals de por­tera anal­fa­beta, con­trac­tes d’agraïment pels ser­veis pres­tats, el silenci còmplice d’un sec­tor amis­tançat amb el poder, l’emergència notòria d’apro­fi­tar els dar­rers anys del número 1 i, sobre­tot, el con­ven­ci­ment estès que les pre­mo­ni­ci­ons de decadència no poden ser trac­ta­des per Val­verde. A par­tir d’aquí, la hipotètica con­tinuïtat de l’entre­na­dor aca­barà sent una doble aposta de Bar­to­meu, si acon­se­gueix rever­tir els intan­gi­bles ado­rats al Camp Nou podrà emu­lar Núñez amb el clàssic pit enfora a l’hora de recor­dar que va ser ell qui va sal­var Cruyff de l’exe­cució pública, però si al novem­bre és un plagi inco­lor d’aquests dar­rers par­tits, es mirarà a la llotja amb la virulència de la pit­jor època del gas­par­tisme. Per això la idea del canvi per pro­te­gir la pròpia junta con­ti­nua flo­tant a l’ambi­ent però, si aquest relleu fic­tici no servís tam­poc per replan­te­jar el camí, l’explosió atòmica con­tra l’oda al resul­tat pre­sent al sub­cons­ci­ent de la zona noble seria d’idènti­ques con­seqüències. En defi­ni­tiva, el lle­gat de Núñez com a cons­truc­tor d’un club modern fa que ningú recordi la casuística del seu final, i Bar­to­meu de moment, si l’any vinent van mal dades, veurà com Roma i Liver­pool hau­ran engo­lit Berlín (si no ho han fet ja) com a punt d’ori­en­tació cro­nològica del seu man­dat. Per això, amb la fer­mesa explícita de les dar­re­res hores de con­ti­nuar amb Val­verde per diri­gir l’exèrcit, el pre­si­dent pot ser el pro­ta­go­nista de la ver­te­bració del Barça post-Messi, o també pot veure’s arros­se­gat per un tsu­nami que no sé si és just quan par­lem de dues lli­gues en dos anys, però no dei­xa­ria de ser un tsu­nami que s’empor­ta­ria Val­verde i, amb ell, tot el que hi hagués davant.