El Barça va com­ple­tar ahir a Colònia el repòquer de des­en­ci­sos euro­peus. Fut­bol, bàsquet, fut­bol sala, hoquei sobre patins i final­ment l’hand­bol s’han que­dat a les por­tes de les finals i els títols que més pres­tigi donen al club. Cer­ta­ment, el club català és l’únic del món que pot aspi­rar a gua­nyar tots aquests grans títols perquè no n’hi ha cap més amb unes sec­ci­ons tan pode­ro­ses. Amb tot, això no fa que algu­nes decep­ci­ons puguin ser con­si­de­ra­des un fracàs en tota regla. La semi­fi­nal d’ahir entre el Barça i el Var­dar de Macedònia del Nord n’és un exem­ple. L’equip de Xavi Pas­cual, després d’una pri­mera part sen­sa­ci­o­nal, va plan­tar-se als últims deu minuts amb una diferència prou rao­na­ble (25-19) per no haver de patir, i més amb el talent i l’experiència de molts dels seus juga­dors. El que va pas­sar a par­tir de lla­vors és com­pa­ra­ble, sal­vant les distàncies, al 4-0 del Liver­pool a Anfi­eld. Això, s’ha de dir, també forma part de la gran­desa de l’esport. Un equip infe­rior, en aquest cas el Var­dar, es va enge­gan­tir amb una afició entre­gada a la seva causa al dar­rere i va pro­ta­go­nit­zar una gesta memo­ra­ble amb el suport, és cert, de deci­si­ons arbi­trals equi­vo­ca­des. El Barça, però, es va veure, sense voler-ho, ficat en la tem­pesta per­fecta i el vai­xell del gran favo­rit per gua­nyar la Cham­pi­ons va nau­fra­gar col·lec­ti­va­ment. No és el pri­mer cop que li passa a Xavi Pas­cual, que es va veure superat, com tots els juga­dors, per una situ­ació que ningú va veure venir.