El triomf del futbol directe

L’estil del Liver­pool de Jürgen Klopp és gai­rebé tan recognos­ci­ble com el del Barça de Guar­di­ola i, de fet, entronca amb la tra­dició del fut­bol britànic, un joc clàssic d’anar a bar­raca sense tocar gaire el violí al mig del camp. L’entre­na­dor català, amb tot, segueix demos­trant que es pot tri­om­far, pre­ci­sa­ment al nucli de l’“imperi”, amb una idea gai­rebé contrària. El tri­omf en la Cham­pi­ons dels de Liver­pool –sub­cam­pi­ons tot just fa un any–dona més argu­ments, això segur, als seus admi­ra­dors per elo­giar una fórmula estratègica molt bàsica i al mateix temps molt com­plexa. Klopp no neces­sita juga­dors alts i forts i que repar­tei­xin tack­les a dojo, sinó autèntics atle­tes. No n’hi ha prou tam­poc, és clar, amb la velo­ci­tat pura. El talent i sobre­tot la resistència durant 90 minuts a l’esforç que se’ls exi­geix són fac­tors clau. El Liver­pool –i també el Tot­ten­ham, per cert– no són equips que des­can­sin amb la pilota als peus. De fet, no des­can­sen mai. Més enllà de si l’equip juga amb un 4-4-2 o amb un 4-3-3, difícil­ment el rival res­pi­rarà tran­quil perquè sem­pre es tro­barà rode­jat. El mèrit de l’entre­na­dor ale­many és que tots els seus juga­dors cre­guin també en aquesta idea, des de l’impe­rial cen­tral Van Dijk fins a un davan­ter d’un talent excep­ci­o­nal com Salah, que no para de córrer per tapar qual­se­vol línia de pas­sada dels defen­ses que té al davant. A diferència del 2018, a més, el Liver­pool ha tro­bat un por­ter, Alis­son Becker, que li dona calma on abans hi havia des­con­fiança.