Símbols
Fa 110 anys, d’estada a Marsella per un amistós contra l’Stade Helvetique, José Quirante va tenir una ocurrència que canviaria la història del Barça. Després d’una dècada amb la camisa dividida en blau i grana, Quirante es va enamorar d’una samarreta de franges estretes exposada en un magatzem francès. Com que aleshores s’admetien capricis perquè les coses del futbol no estaven gens reglades, el club va adoptar aquest símbol distintiu. Més endavant en el recorregut, algun industrial del tèxtil va crear conjunts de bandes més amples, lluïdes durant llargues dècades. També, si parlem de distintius ja perduts, començats els cinquanta Kubala es va captivar de les mitgetes de ratlles horitzontals que lluïen a la secció de rugbi i les va imposar com a nou patrimoni dels futbolistes. En aquells dies, era impossible portar la contrària al mite. Fets anecdòtics extingits tan bon punt les marques van posar-s’hi pel mig. Manen a plena voluntat des que paguen per vestir els professionals. D’altra banda, qualsevol curiós sap que Ildefons Cerdà va crear els octògons de l’Eixample barceloní amb la voluntat de veure millor l’arribada dels carruatges a les cruïlles, d’aquí que descartés els quadrats. Simple cultura general, però ves i explica-ho a l’espavilat que s’inventa aquestes teories de pa sucat amb oli. Prou sabem que els amos del màrqueting i dels corrents d’opinió es creuen amb carta blanca per justificar qualsevol bestiesa. D’aquí que vesteixin el Barça de qualsevol manera en variant de sacrilegi gens reprovat. Al contrari, com més merchandising col·loquem a col·leccionistes, turistes i compradors que segueixen la moda sense fer-se cap pregunta, millor. Això va així, a major èxtasi del negoci. I en comprensible reacció, ens fatiguem progressivament d’aquest futbol tan desnaturalitzat i poc respectuós amb els símbols i l’esport original. Els fan nosa.
Els quadrats només són símptoma d’una malaltia escampada pel futbol modern sense que ningú vulgui corregir el disbarat. Els temps imposen les seves regles sense que puguem discutir-les. Ara els ha donat pel tomba-i-gira sobre la contractació de Griezmann o l’hipotètic retorn de Neymar quan hauria de ser evident que les portes del Barça han de romandre tancades a aquests dos personatges perquè, simplement, sobren les raons. Si interessa fitxar-los per motius clars o foscos, fitxaran i tothom a callar. Show must go on, que diuen els saxons. En tot cas, avís a navegants, si tant molestés a la concurrència vestir aquesta mena d’atemptat contra la simbologia històrica del club o si tant disgustés acabar fitxant gent privilegiada, consentida, que ha demostrat comportaments gens adients i coherents amb els valors, assistiríem a un sorollós corrent de protesta. Notaríem la reacció d’alguna manera. Però no. Quatre remugaran i tothom acabarà acceptant qualsevol insòlita novetat perpetrada i justificada de manera prou pelegrina. Mentre el barcelonisme no badi boca, els executius de multinacionals o els futbolistes imposaran la seva santa voluntat davant la falta de criteri, idees clares i fermesa dels encarregats de conduir la nau. Al cap i a la fi, ja sumem anys desviant-nos del camí i tampoc no passa res. L’any que ve una hawaiana, que ja buscarem l’excusa. Valors, concepte que han buidat de tot contingut.