Pas enrere de la fórmula 1

L’apli­cació estricta del regla­ment espor­tiu de la F-1 va aca­bar amb la pèrdua de la pri­mera victòria de la tem­po­rada de Fer­rari i Vet­tel. Dei­xant a banda el mal per­dre injus­ti­fi­ca­ble del pilot ale­many i la irre­lle­vant apel·lació anun­ci­ada per la Scu­de­ria, el cam­pi­o­nat ha per­dut una opor­tu­ni­tat magnífica de rege­ne­rar l’interès que a poc a poc va per­dent. I no tant per l’opor­tu­ni­tat per­duda de tren­car el mono­poli Mer­ce­des –set victòries en set cur­ses, amb cinc doblets– com per l’expec­ta­tiva que en la F-1 poden pas­sar coses. L’afai­tada regla­mentària al resul­tat del GP que­bequès és de les que es recor­da­ran.

Vet­tel, quan perd el con­trol del Fer­rari, no acaba esta­ve­llat perquè per alguna cosa té qua­tre títols. Fer judi­cis d’inten­ci­ons és qüestió molt deli­cada. Sense neces­si­tat de teo­rit­zar sobre què pre­te­nia Vet­tel en tor­nar a pista, els fets són els següents: Hamil­ton va veure sem­pre la tra­jectòria del seu rival, en cap moment s’hi va arri­bar a posar en paral·lel i quan va haver de fre­nar perquè es que­dava sense espai, ho va fer sense córrer cap risc ni blo­que­jar cap roda. D’això se’n diu cur­ses, i a les cur­ses hi ha un risc que, diu­menge, sem­pre va estar sota con­trol.

El regla­ment espor­tiu des­criu situ­a­ci­ons i aplica pena­lit­za­ci­ons. La seva inter­pre­tació cor­res­pon a uns comis­sa­ris que, pro­te­gint en pri­mer lloc la segu­re­tat, s’han de guiar pel fràgil equi­li­bri entre la regla i l’espec­ta­cle. I diu­menge a Mont-real no van tenir la seva tarda més glo­ri­osa.