Veure Kurt Diem­ber­ger i que em vin­gues­sin ganes d’abraçar-lo va ser tot u. La seva feso­mia d’avi entra­nya­ble, el seu posat de bos­quetà boni­faci, aquell som­riure sor­ne­guer... Hom se l’hau­ria endut a casa, a la vora del foc, perquè, amb una rata­fia als dits, n’expliqués alguna de les mil que té per expli­car. Vaig veure Kurt Diem­ber­ger, però no el vaig trac­tar. Era un dels con­vi­dats d’una edició remota –em sem­bla que la vin­tena– del Fes­ti­val de Cinema de Mun­ta­nya de Torelló, un esde­ve­ni­ment de renom inter­na­ci­o­nal. Per aquesta vila oso­nenca hi han pas­sat la majo­ria dels grans alpi­nis­tes de la història. Diem­ber­ger n’és un. No era el pri­mer cop que assis­tia a Torelló i em sem­bla que tam­poc va ser l’última. Par­ti­ci­pava en un debat sobre l’Eve­rest amb altres ponents il·lus­tres, com la japo­nesa Junko Tabei o l’eslovè Tomaz Humar .

Em fa l’efecte que aquesta intro­ducció ha pres, errònia­ment, forma d’obi­tu­ari. Tabei i Humar sí que ja no hi són, però Diem­ber­ger és ben viu. Té 87 anys i és l’únic alpi­nista amb vida que compta en el seu pal­marès amb dues pri­me­res ascen­si­ons a un cim de més de vuit mil metres: el Broad Peak (1957) i el Dhau­la­giri (1960). Atra­peu-lo, l’avi entra­nya­ble. La par­ti­ci­pació de Diem­ber­ger en fes­ti­vals com el de Torelló està ple­na­ment jus­ti­fi­cada per la seva doble de con­dició d’alpi­nista i docu­men­ta­lista. En les dues face­tes ha estat un pio­ner. Diem­ber­ger (Àustria, 1932) va viure l’edat d’or de l’hima­la­isme, una època entre finals dels cin­quanta i la dècada dels setanta en la qual s’ata­ca­ven els vuit­mils en estil molt lleu­ger, gai­rebé alpí. El seu com­pa­tri­ota Her­mann Buhl el va esco­llir perquè l’acom­panyés al Broad Peak. Hi van pujar, però, de tor­nada al camp base, es van ado­nar que no havien fet el cim prin­ci­pal i no van dub­tar a repe­tir l’ascensió. D’això se’n diu hones­te­dat. Hau­rien pogut callar i difícil­ment ningú els hau­ria dis­cu­tit el cim. Pocs dies després, Diem­ber­ger acom­pa­nyava Buhl al Cho­go­liga, on el seu pare alpinístic va tenir una cai­guda mor­tal en tren­car-se-li una cor­nisa de neu. Els moments èpics en la car­rera alpinística de Diem­ber­ger es bar­re­gen amb les tragèdies, com l’ascensió al Dhau­la­giri, amb acci­dent d’avi­o­neta inclòs, o l’expe­dició al K2 (1986), on Diem­ber­ger va ser un dels pocs super­vi­vents d’una tem­pesta que només va pagar amb diver­ses ampu­ta­ci­ons per con­ge­la­ci­ons. Amb sis vuit­mils a la but­xaca –Broad Peak, Dhau­la­giri, Makalu, Eve­rest, Gas­her­brum II i K2–, Diem­ber­ger va dir adeu a les grans alti­tuds després d’aque­lla tragèdia.

La faceta de cine­asta de Diem­ber­ger ha estat tant o més impor­tant que la d’alpi­nista. Car­re­gat amb càmeres analògiques d’uns quants qui­los –algu­nes les feia fun­ci­o­nar amb mano­ve­lla– va ser un pio­ner en la fil­mació d’ascen­si­ons als vuit­mils. Acu­mula mol­tes hores de gra­vació de gran importància història. També ha escrit lli­bres de referència mun­dial, com ara Entre Cero y Ocho­mil i K2, el nudo infi­nito, i encara viatja per tot el món impar­tint con­ferències. Qui ho sap, pot­ser encara serem a temps de par­lar-hi algun dia, a la vora del foc i amb una rata­fia als dits.