Fa cinc mesos Marc Gasol no tenia cap expec­ta­tiva de gua­nyar l’NBA, ben just de clas­si­fi­car-se per al play-off. Però no es pot dir que l’anell que ha gua­nyat hagi estat un arri­bar i mol­dre. Feia més d’una dècada que molia per totes les pis­tes en busca d’un èxit col·lec­tiu que no arri­bava. Ja és aquí i Marc és el segon català que gua­nya l’NBA i que com­pleta la pri­mera pare­lla de ger­mans que s’adju­dica la lliga. Per la seva pròpia experiència i pel seu tarannà, se sent tan satis­fet per la tra­jectòria com pel gran èxit asso­lit. Al cap­da­vall, no ha fet res a Toronto que no fes a Memp­his. El que ha can­viat és l’acom­pa­nya­ment d’un equip pen­sat i pre­pa­rat per gua­nyar i men­ta­lit­zat per fer-ho.

Les cir­cumstàncies li han jugat a favor. Un traspàs oportú a un equip com­pe­ti­tiu, una res­posta gua­nya­dora en els moments deli­cats i la lesió de Kevin Durant en els War­ri­ors ha dibui­xat un pano­rama digne de ser apro­fi­tat. I els Rap­tors ho han fet. Cam­pi­ons en la seva pri­mera final, que tam­poc no és segur que hagues­sin pogut dis­pu­tar sense la decisió d’incor­po­rar el pivot català al febrer.

A Marc Gasol no li calia l’anell per ser un dels més ben valo­rats pels entre­na­dors, gràcies al con­cepte col·lec­tiu que genera el seu bàsquet. Els juga­dors que cri­den més l’atenció són els que ano­ten, sal­ten i esmai­xen més, no tant els que defen­sen millor o ente­nen més bé el joc. Per als que estan en aquest segon bloc, com Marc Gasol, un anell és un reco­nei­xe­ment que els fa justícia.