Tot just arri­bar a l’alcal­dia aga­fat de la mà de Cs i dels fei­xis­tes, al nou alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, li ha fal­tat temps per fil­trar als seus mit­jans afins que ben aviat posarà fil a l’agu­lla per recu­pe­rar la can­di­da­tura olímpica de la capi­tal espa­nyola, ara per al 2032. Sense cap ver­go­nya, amb l’aval d’un Estat amb pre­sos polítics i uns prin­ci­pis democràtics cada dia més febles.

Aquesta vegada, Madrid no tindrà tants i tan forts opo­si­tors com en els tres ridículs ante­ri­ors, 2012, 2016 i 2020. Les ciu­tats han dei­xat de fer cua al COI, que ha ator­gat les dues pròximes cites de cop i per acord entre les can­di­da­tes, París (2024) i Los Ange­les (2028). Si no ens hem afa­nyat a des­con­nec­tar de veri­tat d’Espa­nya, paga­rem gene­ro­sa­ment i un cop més la festa madri­le­nya.

La can­di­da­tura reque­reix el vis­ti­plau del Comitè Olímpic Espa­nyol. El seu pre­si­dent, Ale­jan­dro Blanco, ja ensa­liva pen­sant que per fi podria veure uns Jocs al seu país. No cal ser gaire viu per ado­nar-se que si cal sacri­fi­car l’aus­tera can­di­da­tura de Bar­ce­lona-Piri­neus per als Jocs d’hivern del 2030, es farà. Vist com està el pati, per a molts dels que reme­nen les cire­res en les estruc­tu­res de l’Estat espa­nyol des­bor­dant per dreta i esquerra la divisió de poders, encara seria un motiu de satis­facció afe­gida des­ban­car una pro­posta cata­lana. Són els matei­xos que cele­bra­rien que l’encara llunyà any 2032, els pre­sos polítics cata­lans esti­gues­sin encara com­plint con­demna.