El repor­tatge que obre por­tada d’aquesta edició és tan con­tun­dent que podria posar en qüestió un dels senyals d’iden­ti­tat essen­ci­als del Barça, la seva estruc­tura for­ma­tiva, la Masia. Perquè entre la punta de la piràmide de for­mació i el pri­mer equip hi ha una distància cada cop més gran. Que no sigui un pro­blema exclu­siu del club blau­grana, sinó com­par­tit per la majo­ria de clubs que estan obli­gats a llui­tar cada any per la Cham­pi­ons, no és cap con­sol.

Fa falta una fe en el model a prova de comp­ta­bles per con­ti­nuar man­te­nint la inversió en for­mació quan, en qua­tre anys, només Aleñá s’ha incor­po­rat amb soli­desa al pri­mer equip. L’ante­rior va ser Sergi Roberto, a qui el seu bar­ce­lo­nisme, con­fiança i paciència han sal­vat de ser un més en la diàspora de la Masia. O quan aquesta migrada apor­tació de talent de la base coin­ci­deix amb un període prolífic en la Cham­pi­ons juve­nil, amb dos títols dels últims sis anys. O quan s’ha estat víctima d’una sanció com la de la FIFA tan ajus­tada a la norma com contrària a l’espe­rit que la ins­pira.

L’etapa de for­mació és un ele­ment nuclear, del Barça. Que es detecti més o menys talent jove o que l’entre­na­dor del pri­mer equip sigui més o menys amic de donar opor­tu­ni­tats són cir­cumstàncies que es poden millo­rar. El que ha de ser estruc­tu­ral és que, si els joves no arri­ben al pri­mer equip per raons diver­ses, siguin tras­pas­sats al preu que toca i no rega­lats. És la manera de blin­dar la Masia com a mínim des d’una lògica econòmica.