Ver­ma­e­len, Dou­glas, Muri­llo i Boa­teng han que­dat des­vin­cu­lats del Barça. Són exem­ples d’expec­ta­ti­ves dece­bu­des per raons diver­ses i casos que cal rete­nir en la memòria perquè no es repe­tei­xin.

El cas més dis­cul­pa­ble és el de Ver­ma­e­len. De fet, és un cen­tral esplèndid, que ha sorprès pel seu ren­di­ment cada vegada que ha estat dis­po­ni­ble, sobre­tot tenint en compte l’habi­tual impacte en la con­fiança dels juga­dors que exer­cei­xen les lesi­ons rei­te­ra­des com les que ha patit el belga. El seu pro­blema no ha estat cap altre que haver-se pas­sat més temps lesi­o­nat que a dis­po­sició dels entre­na­dors. I, en tot cas, la crítica que es pot fer al club és haver-se cre­gut que a Bar­ce­lona dei­xa­ria de ser un juga­dor amb músculs de vidre. És la quota d’error que es pot arri­bar a adme­tre en una direcció espor­tiva pro­fes­si­o­nal perquè, d’altra banda, la qua­li­tat del juga­dor estava ben con­tras­tada.

Però Dou­glas, Muri­llo i Boa­teng són errors sense pal·lia­tius. El bra­si­ler, perquè no se li ha vist res, ni en el Barça ni quan ha anat cedit, que jus­ti­fiqués l’aposta que es va fer per ell. Quan va arri­bar ja tenia 24 anys, una edat prou madura per intuir fins on podia arri­bar. Fiasco abso­lut.

Tam­poc no es poden tor­nar a repe­tir ope­ra­ci­ons com les de Muri­llo i Boa­teng. Val­verde dema­nava un cen­tral i un davan­ter en l’emergència, i no els ha ni fet ser­vir. De fet, Boa­teng no és ni davan­ter. Sent benèvols, no sem­bla que la inter­lo­cució entre l’entre­na­dor i l’àrea espor­tiva fos òptima.