Kàrpov, amb sentit comú

Ana­toli Kàrpov va ser, en temps de la guerra freda, un dels ari­ets del bloc comu­nista, un símbol del talent que produïa el bloc de l’Est. Pri­mer con­tra el nord-ame­ricà Bobby Fisc­her i el deser­tor rus Vik­tor Kortx­noi, i més tard, quan el teló d’acer ja feia figa, con­tra Garri Kaspàrov, Kàrpov va ser l’emblema de l’URSS. L’excampió del món con­ti­nua fidel al Par­tit Comu­nista, el mateix que va com­ba­tre la segre­gació de les anti­gues repúbli­ques que for­ma­ven la Unió Soviètica i que des del govern de Rússia encara ara fa tron­to­llar els prin­ci­pis del dret inter­na­ci­o­nal. Però mal­grat tot això, i que la sim­pa­tia pels movi­ments inde­pen­den­tis­tes no se li veu per enlloc, Kàrpov és un per­so­natge prou lle­git i viat­jat per enten­dre el que la immensa majo­ria de la classe política espa­nyola no admet: que els con­flic­tes polítics es reso­len política­ment, que els han de resol­dre els polítics i que empre­so­nar polítics per deci­si­ons polítiques no només no fomenta la reso­lució dels con­flic­tes sinó que els agreuja. Unes refle­xi­ons que, venint d’algú que per­tany a la família política de Vladímir Putin, hau­rien de moti­var més d’una repen­sada per dei­xar el camí de la ven­jança i tor­nar al de la política.

Hores després que Kàrpov con­cedís l’entre­vista que obre la nos­tra por­tada, tres euro­di­pu­tats amb mili­ons de vots al dar­rere no van poder acce­dir al Par­la­ment Euro­peu i l’ànim de perpètua revenja que per­so­ni­fica Josep Bor­rell es va apo­de­rar de la diplomàcia euro­pea. No anem bé.