La tria del moment, sem­pre deci­siva. Plega Jordi Mes­tre, el quart vice­pre­si­dent que marxa en l’era Bar­to­meu, i ho fa just quan no toca, en temps de nego­ci­a­ci­ons, fit­xat­ges i màxima acti­vi­tat de la secre­ta­ria tècnica, la seva com­petència. Fos o no pro­ta­go­nista en les deci­si­ons, per sen­tit de club i de res­pon­sa­bi­li­tat tenia l’alter­na­tiva evi­dent d’ajor­nar-ho, espe­rar l’ins­tant més dis­cret, cor­recte i adi­ent. No ha pri­o­rit­zat els interes­sos del Barça, s’ha dei­xat por­tar pel ram­pell. Marxa just ara, entre Gri­ez­mann i Ney­mar, entre reforços i rumors, enmig de l’enèsima mare­gassa forta. I ho fa, de pro­pina, expo­sant raons sense embuts: des­a­vi­nen­ces amb altres direc­tius que pres­si­o­na­ven per donar un cop de timó. Pel que sabem i ningú des­men­teix, ell no volia pre­sen­tar el cap de Pep Segura en safata per per­pe­tuar l’estil habi­tual d’aquests neo­nu­nyis­tes que han pas­sat de car­re­gar-se entre­na­dors com a escut per no patir des­gast a can­viar la figura del secre­tari tècnic amb una freqüència que només rati­fica la manca de cri­teri per mar­car el full de ruta. I, en l’hora dels adeus, es publica de pas­sada que hi ha dal­ta­baix amb els entre­na­dors for­ma­tius, que s’assa­ben­ten de la seva con­tinuïtat o pèrdua de feina per la Segu­re­tat Social, detall del tot sur­re­a­lista. Han tan­cat exer­cici a 30 de juny gra­tant d’aquí i d’allà amb la indis­si­mu­lada intenció de pre­sen­tar superàvit. Els números posi­tius que, fent màgia comp­ta­ble, han ser­vit eter­na­ment en aquesta casa per dis­traure les frus­tra­ci­ons espor­ti­ves. S’ha fet així des dels temps de Primo de Rivera amb Arcadi Bala­guer a la pre­sidència, mal­grat que fos Núñez qui con­sagrés tan bàsica mani­o­bra de dis­tracció.

Tam­poc tran­quil·litza gaire que surti Bar­to­meu amb aquest posat de traure ferro a qual­se­vol con­tingència, per greu que sigui. A banda de dir unes quan­tes men­ti­des pie­to­ses, s’ha ficat en un altre fan­gar. No pots nego­ciar d’ama­ga­to­tis amb algú quan val 200 mili­ons, espe­rar la rebaixa a 120 i, quan final­ment t’entau­les amb el vene­dor, dema­nar-li que accepti còmodes ter­mi­nis perquè ara no dis­po­ses dels diners per al caprici. Nor­mal, que l’Atlético s’hagi empi­pat de valent. Aquest només és un detall de la com­pa­rei­xença d’un resis­tent soli­tari, que sem­bla dis­po­sat a inter­pre­tar tots els papers de l’auca amb fals entu­si­asme, sense qüesti­o­nar-se si està prou capa­ci­tat o, tor­nem-hi, aquest pre­si­den­ci­a­lisme abso­lut sig­ni­fica la millor alter­na­tiva en bene­fici del Barça. Com ja és inve­te­rat cos­tum i tendència d’aquesta junta, diuen blanc, visca la Masia, i fan negre, amb Segura i el seu cri­teri situat just als antípodes. Han permès que la inèrcia es con­vertís en gran ali­ada per dur-nos fins aquí. I els focs, que els apa­gui Messi. Al final, però, per molt impuls que por­tis, tot s’acaba parant. Estem assis­tint a una forta inversió en sec­ci­ons amb l’únic ànim que les victòries asse­gu­rin una con­tinuïtat direc­tiva que ara, més que mai, per­so­ni­fi­quen en Car­do­ner, mal­grat les reticències inter­nes i exter­nes que des­perta l’aspi­rant. Pateix el Barça, plega Mes­tre i ningú sem­bla valo­rar els cons­tants símpto­mes d’un diagnòstic perillós en qüestió de dèficit. D’entrada, a qui se li va acu­dir fit­xar Segura si la Masia no es tocava i el model, tam­poc? Pals de cec d’una impro­vi­sació contínua. Sort que, con­so­lem-nos, l’han encer­tat amb De Jong.