El mirall no es perd

“La veri­tat és que m’agra­da­ria viure altres experiències.” En una entre­vista publi­cada el 19 de novem­bre, Pere Pons res­po­nia així aquesta pre­gunta: “La sig­na­ria, tota una tra­jectòria a pri­mera paral·lela al crei­xe­ment del club?” Fins i tot plan­te­jant la hipòtesi d’una llarga vida del Girona a l’elit, el fut­bo­lista de Sant Martí Vell expres­sava la idea de pro­var una altra aven­tura, cosa que des que va entrar amb deu anys a la Devesa només havia expe­ri­men­tat en la cessió a Olot. El somni de la pri­mera s’ha aca­bat per al Girona, almenys de moment, però no pas per a Pere Pons, que s’ha deci­dit a fer un pas que pot­ser ima­gi­nava per a més enda­vant i que s’ha pre­ci­pi­tat arran del traumàtic des­cens.

Tot­hom és lliure, només fal­ta­ria, de qua­li­fi­car com li sem­bli la sor­tida del fut­bo­lista del club de la seva vida. Pere Pons repre­sen­tava mol­tes coses. Per la tra­jectòria. Pel tarannà. Per la constància. Per l’ener­gia. Pel sacri­fici. Per la men­ta­li­tat. Pels collons. Un mirall per a qual­se­vol juga­dor del plan­ter que somiï arri­bar lluny. Ara hi ha residència, mil aten­ci­ons, con­trac­tes, repre­sen­tants i gla­mur. Ell va arri­bar a dalt de tot havent jugat en camps de terra i cres­cut en un plan­ter que, si no hagués estat per la colla que ho va resis­tir i pro­te­gir tot, hau­ria sucum­bit les tur­bulències del pri­mer equip i dels seus amos. I hi ha posat el cor, l’ànima, en l’etapa dau­rada de la història blanc-i-ver­me­lla.

Què perd, de tot això, la seva marxa a l’Alavés? En què no ha de con­ti­nuar sent un exem­ple Pere Pons per als més menuts? Sense la qua­li­tat tècnica d’altres fut­bo­lis­tes pri­vi­le­gi­ats, ha anat crei­xent a par­tir de l’auto­e­xigència i la capa­ci­tat de superació. Ha arri­bat a dalt de tot, ho ha donat sem­pre tot –si més d’un s’hagués con­ta­giat del seu espe­rit pot­ser no hi hau­ria hagut tants par­tits cala­mi­to­sos que han aca­bat deri­vant en el des­cens– i, un cop ha tas­tat la pri­mera, ha apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat de que­dar-s’hi després que un equip hagi pagat els dos mili­ons de la clàusula de res­cissió.

Tot­hom tindrà la seva manera de veure-ho. Algú li retraurà que marxi. Però ja cos­tarà més qui s’atre­veixi a retreure-li res de la seva etapa com a blanc-i-ver­mell. Ha patit com pocs la dava­llada letal que ha tren­cat el somni de pri­mera. Com pocs, entre els quals els seus pares, a qui trobàvem a Getafe, a Sevi­lla o on fos. Com havien fet tota la vida, als camps de tots els pobles. Amb el mateix tarannà. Sense cap pre­tensió ni cap dis­tan­ci­a­ment; tot al con­trari. Ara els cos­tarà una mica més, però també faran l’esforç que els que som pares novells somiaríem poder fer. Un exem­ple. Goa­zen, Pere.