Opinió

L’èxit de la feina mal feta

Els millen­ni­als con­dem­nats a la ino­perància per la pro­li­fe­ració d’un sis­tema edu­ca­tiu al·lèrgic a la meri­tocràcia, es veuen atra­pats per eslògans que por­ten a l’hege­mo­nia del dia­ze­pam a les tau­le­tes de nit. Un d’aquests lemes és l’equació matemàtica en què l’esforç sumat al talent con­du­eix a l’èxit inne­ga­ble, és a dir, si tens facul­tats i les tre­ba­lles arri­baràs a la meta anhe­lada. Men­tida. La majo­ria de cops acu­mu­les els ele­ments de l’equació però a l’altra cos­tat hi ha la bui­dor que riu d’un esforç llo­a­ble. Per això s’ha reconèixer l’afany de la secció de bàsquet del Barça per sumar els fac­tors a un cos­tat de l’ope­ració amb la fórmula de l’Euro­lliga del 2003 com a ruta per asso­lir èxits equi­pa­ra­bles. El pla és diàfan: la vis­ce­ra­li­tat de Pesic, l’entre­na­dor capaç de rebre un mort i fer-lo mutar en una fera com­pe­ti­tiva; una estre­lla mun­dial lide­rant l’equip, de Bodi­roga a Miro­tic, i un entorn de pri­mera cate­go­ria perquè el Navarro de torn es vegi com a punta de llança d’un engra­natge de luxe que, si es com­para amb el 2003, té una excel·lència encara més explícita. Un cop ho tens tot, els intan­gi­bles ho poden enviar a dida perquè l’èxit no té una poció pre­es­ta­blerta, però lla­vors no hi haurà retrets perquè la direc­tiva haurà com­plert un pla fona­men­tat prèvia­ment sobre el paper. Ales­ho­res, segu­ra­ment pro­du­eix certa estu­pe­facció veure com el modus ope­randi del Blau­grana, quan passa al Camp Nou, es tra­du­eix en dimis­si­ons de vice­pre­si­dents, direc­tors espor­tius a la corda fluixa, i evi­dent­ment, can­vis de plan­te­ja­ment angoi­xants sobre el què i el com a l’hora d’enca­rar la rea­li­tat. Per això, a pri­ori, ara mateix sem­bla­ria indis­cu­ti­ble que les tra­jectòries de les dues sec­ci­ons seran per­pen­di­cu­lars amb una pre­dicció sen­zi­lla d’on hi haurà l’èxit i on hi haurà el fracàs, però el bon millen­nial, pre­o­cu­pat per tenir un Ins­ta­gram que et faci sen­tir a tu, pobre home nas­cut durant la tran­sició, com un mise­ra­ble mort de gana, pot que­dar blo­que­jat quan vegi, tal com hem expli­cat ante­ri­or­ment, que la fórmula emprada per l’èxit és imper­fecte i el tri­omf no necessària­ment arriba amb un bon plan­te­ja­ment vital. Un exem­ple: un imbècil com jo, fill de papà i de mamà, nas­cut sense ofici ni bene­fici, estu­di­ant d’una car­rera sense història, seduc­tor medi­o­cre, pro­fes­si­o­nal sense gràcia, t’escric aquest arti­cle des d’un racó per­dut de la Cer­da­nya men­tre gau­deixo d’una família ado­ra­ble sense haver esta­blert un pla previ per expe­ri­men­tar certa feli­ci­tat domèstica. En efecte, l’aspecte més enci­sa­dor de la vida és l’opor­tu­ni­tat cega perquè els incapaços aca­ro­nem la glòria men­tre veiem caure men­ta­li­tats germàniques àvides d’enca­se­llar-la. En defi­ni­tiva, no seria d’estra­nyar que d’aquí a deu mesos elo­giem la capa­ci­tat de l’equip de fut­bol de tro­bar-se a si mateix tot fugint de grans plan­te­ja­ments de club, men­tre ens pla­nyem per l’enèsim fracàs del bàsquet mal­grat la feina ben feta als des­pat­xos. Aquesta és la gran­desa de l’existència. No hi ha cap fórmula asse­gu­rada per viure-la. Apun­teu, millen­ni­als: dia­ze­pam per sub­sis­tir el sublim art del des­con­trol en què es passa de la glòria al fracàs per detalls impos­si­bles d’expli­car.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.