L’inacabable Toni Bou

Ens esgota. Toni Bou esgota els adjec­tius i la ima­gi­nació per inten­tar treure’n alguna idea nova, alguna con­si­de­ració dife­rent de les mil cop repe­ti­des que expli­qui una moti­vació lle­gendària. Perquè l’únic que no s’esgota és ell mateix. No es cansa de gua­nyar.

Vint-i-sis títols mun­di­als no s’expli­quen amb sim­pli­ci­tat. No s’hi val a pre­gun­tar-li qui­nes moti­va­ci­ons li que­den, a un pilot que aca­barà reti­rant un parell de gene­ra­ci­ons de rivals. És supe­rior als rivals, i punt. I els seus rivals són més bons pilots avui que fa una dècada perquè la pugna per des­ban­car Bou els ha fet pros­pe­rar.

El pilot de Piera ha reu­nit talent, tre­ball físic, men­tal i tècnic, men­ta­li­tat i una mecànica de qua­li­tat. Aquesta con­junció ja l’havien asso­lit altres mites d’aquest esport tan català però que abans de Jordi Tarrés (7 mun­di­als, quan el títol indoor no exis­tia) no havia cone­gut el domini dels nos­tres pilots, inter­rom­put per una altra lle­genda, Dou­gie Lampkin (12 títols mun­di­als en total). Però al llarg de la història del trial cap pilot havia pogut man­te­nir el mono­poli durant tant de temps com Toni Bou. Cada jove pilot que sem­bla des­ti­nat a dis­cu­tir-li el tron acaba clau­di­cant i l’etern sub­campió acaba sent un altre català, Adam Raga, qua­tre anys més gran, que ha tin­gut la mala sort de coin­ci­dir en el temps amb una lle­genda que li impe­dirà reti­rar-se amb un sac de títols mun­di­als. Però sem­pre serà qui més es va acos­tar a l’into­ca­ble Toni Bou.