Ramos, un exemple

Albert Ramos exem­pli­fica i en certa manera repre­senta un gran espec­tre de ten­nis­tes pro­fes­si­o­nals, segu­ra­ment la majo­ria, que lluny del focus mediàtic dels vene­rats Roger Fede­rer, Rafa Nadal o Novak Djoko­vic, s’han de bara­llar per man­te­nir-se entre els 100 millors del món, si fa no fa el rànquing tipus per seguir tra­ient ren­di­bi­li­tat econòmica a la seva car­rera. És molt dur enca­de­nar der­ro­tes en les pri­me­res o sego­nes eli­mi­natòries dels tor­ne­jos set­mana rere set­mana i seguir per­se­ve­rant, llui­tant amb sacri­fici pels objec­tius pas­sant mol­tes hores als aero­ports. Tot ple­gat, en un esport cada cop més glo­bal i amb més acadèmies d’aspi­rants a apro­fi­tar les fla­que­ses dels que són a l’elit per arra­bas­sar-los la plaça. Albert Ramos va viure una eclosió molt remar­ca­ble entre el 2016 i el 2017. Va arri­bar als quarts de Roland Gar­ros, va jugar la final del mític tor­neig de Mon­te­carlo i va acce­dir als Jocs de Rio. Es va enlai­rar fins al lloc17è del món. Per això té tant de mèrit que, ara, amb 31 anys i tot just quan havia cai­gut del top-100, s’hagi aixe­cat amb deter­mi­nació i hagi sig­nat tan bons resul­tats en tres tor­ne­jos ATP 250 seguits que l’han res­si­tuat (52è). Un grau de per­sistència nota­ble i una men­ta­li­tat de ferro han fet que superés els pro­ble­mes físics sense desis­tir i que guanyés el segon títol de la seva car­rera en un esport en què hi ha molts pro­fes­si­o­nals que, a anys llum de Fede­rer, Nadal o Djoko­vic, no poden alçar cap ATP en tota la seva tra­jectòria.