La per­sona s’adapta a les cir­cumstàncies enyo­rant temps millors, així doncs, traint els prin­ci­pis emo­tius encar­re­gats de reco­llir estima altru­ista cap al club, l’afi­ci­o­nat bar­ce­lo­nista va apar­cant pro­gres­si­va­ment la con­ducta con­sen­tida de Gri­ez­mann per abraçar la lògica mer­can­ti­lista que tant bé ha per­so­ni­fi­cat el citat. Tu em vas fer ser­vir per tenir un con­tracte millor i ara m’uti­lit­zes per aixe­car algun tro­feu major? D’acord, cap pro­blema, tu vine, marca gols per fer-me gua­nyar la Cham­pi­ons, con­fita’t la teva Pilota d’Or si et fa il·lusió, i d’aquí a tres anys ens obli­da­rem un de l’altre com si haguéssim tin­gut una nit de sexe pla­ent entre des­co­ne­guts; en defi­ni­tiva, m’haurà anat bé tenir l’estela de la teva calor apai­va­gant fra­cas­sos amb un moca­dor de seda, però lla­vors, ni m’esforçaré per esbos­sar un record dels plecs més eròtics del teu cos. No que­darà res. Per això, davant el tri­omf d’aquest comer­ci­a­lisme cec, la sim­ple opció de la con­tinuïtat de Stu­ani porta els utòpics a omplir els buits de la plaça dels Apòstols amb figu­res de ter­ra­cota de l’uru­guaià rema­tant de cap. La pre­gunta és clara: qui gua­nya­ria si Stu­ani es quedés? En pri­mer lloc, un club com el Girona, amb història però sense mites, ha d’omplir un pòsit de lle­gen­des for­mat per juga­dors que casin el ren­di­ment espor­tiu i el caràcter sin­gu­lar, els Stòitxkov i Hugo Sánchez de Mon­ti­livi, els encar­re­gats de rebel·lar afi­ci­ons amb una cor­recció bur­gesa con­tra­pro­du­ent a l’hora d’escal­far l’ambi­ent de l’estadi. Per tant, més enllà de l’evi­dent bene­fici espor­tiu, la con­tinuïtat del gole­ja­dor supo­sa­ria un salt a l’hora d’esta­blir un relat èpic per enri­quir la iden­ti­tat dels pro­pis segui­dors: el Girona crei­xe­ria com a enti­tat i tin­dria més pro­jecció de fer­mesa de cares el futur. De totes mane­res, dei­xant de banda la car­tera, el pro­fit també recau en Stu­ani, perquè al final tots aspi­rem a dei­xar ras­tre més enllà d’un enri­qui­ment econòmic, i ell, amb 33 anys a punt de com­plir, té dues opci­ons sobre la taula: la pri­mera, com­pren­si­ble total­ment, plan­te­jar un dar­rer con­tracte amb un repte pro­fes­si­o­nal major que jugar a segona divisió i un bon encaix econòmic. Res a dir. Molts pot­ser, o sense el pot­ser, faríem el mateix. Però també, en uns anys en què la figura dels roda­mons anàrquics del fut­bol és una rutina, que­dar-se sig­ni­fica esta­blir llaços de sang amb una enti­tat en què pot tro­bar el futur un cop pengi les botes. Per pen­sar-ho seri­o­sa­ment men­tre fa un cafè al Car­le­many sabent que ningú l’obliga a ser lle­genda.

En defi­ni­tiva, Stu­ani no té la culpa de la meva obsessió de fer qua­drar la rea­li­tat segons els meus anhels, però després d’un estiu en què Gri­ez­mann ha promès mer­can­ti­lisme pur per apai­va­gar els ànims (jo faig gols i tu t’obli­des de com t’he trac­tat), la pos­si­bi­li­tat de tro­bar un deix de llum per ves­tir una història èpica, ens posa molt calents a aquells que amb l’edat ens hem dei­xat d’alli­tar amb des­co­ne­gu­des i pre­fe­rim que al final, després de tot, ens aga­fin la mà amb afecte i ens diguin a cau d’ore­lla que ens esti­men, encara que sabem que és una men­tida pia­dosa que tanca la infe­li­ci­tat al tras­ter de la des­memòria