Cuidar els mites en vida

Ha mort Chicho Sibi­lio, actor prin­ci­pal del repar­ti­ment que va posar fi a l’hege­mo­nia del Madrid en el bàsquet de l’Estat espa­nyol, jun­ta­ment amb Nacho Solo­za­bal, Quim Costa, Epi, De la Cruz, Pere Ansa, Manolo Flo­res, Andrés Jiménez, Nor­ris i Mike Davis, entre d’altres. Però, el tri­dent màgic comú en els 13 anys de blau­grana de l’aler domi­nicà, el for­ma­ven ell, Solo­za­bal i Epi.

Sibi­lio, però, no va aca­bar la seva vida espor­tiva amb el Barça. De ren­di­ment defen­siu escàs –com Epi, d’altra banda–, va can­viar el Barça pel Basko­nia quan va ado­nar-se que no s’enten­dria amb Aito. L’objec­tiu de la memòria blau­grana no ha de ser con­ver­tir el Palau en un mos­trari de samar­re­tes reti­ra­des, però 13 tem­po­ra­des, cinc lli­gues, vuit copes, dues reco­pes, una Korac i un mun­dial de clubs, més enllà d’un munt de rècords indi­vi­du­als, sí que hau­rien meres­cut una revisió del seu cas i algun tipus d’acte de reco­nei­xe­ment. Si el de Nacho Solo­za­bal, viciat des de l’inici, es va abor­dar tard i com es va poder, el de Sibi­lio és més dolorós perquè ja no podrà ser repa­rat en vida seva.

De Sibi­lio queda el record d’un dels pocs alers alts, juga­dor inte­rior recon­ver­tit, que el 1984 no va neces­si­tar adap­tar-se a la línia de 6,25 per la sim­ple raó que ja llançava de més enrere, encara que el tir valgués dos punts. Amb aque­lla elegància, aquells braços llarguíssims i espri­mat­xats, amb aque­lla paràbola ina­bas­ta­ble per al defen­sor. I d’una per­sona que sem­pre va voler ser lliure.