La Lliga Professional de Futbol (LFP) fa anys que intenta fer-nos creure que la lliga espanyola de futbol és la millor del món. Un dels arguments reincidents eren les victòries europees a la Champions i a l’Europa League d’equips com el Real Madrid, el FC Barcelona, l’Atlético i el Sevilla. Ja en aquell moment d’apogeu es veia d’anys llum que la Premier League –per organització, igualtat, aficions i per l’equilibri en el repartiment dels drets de televisió– era una competició superior no només a la lliga d’aquí sinó a qualsevol altra del món, el que més s’assemblava a una NBA del futbol. Si econòmicament no hi havia dubtes sobre el potencial de la Premier, també esportivament el temps també ha acabat donant la raó als seus gestors. El passat mes de maig la final de la Champions va ser un Liverpool-Tottenham i la de l’Europa League, un Chelsea-Arsenal. Això sense comptar els dos grans equips de Manchester, el City de Guardiola i el United de Pogba i companyia, amb pressupostos monstruosos. És cert que molts equips anglesos se sostenen per inversions de multimilionaris estrangers, però així és el lliure mercat. Ningú a la Premier proposa jugar partits fora del país per promoure mediàticament la competició. No ho necessiten i es consideraria un insult a les aficions. La igualtat esportiva també fa créixer una lliga i empobreix l’altra. El domini del Barça, que aspira a la novena lliga en dotze anys, alegra els culers però també juga en contra de l’interés general.