A l’agost, el fut­bol és confús i sem­bla pecat de pre­ci­pi­tació arri­bar a con­clu­si­ons. En la pri­mera jugada a San Mamés, De Jong va rebre una ester­re­cada de Raúl García que no venia a tomb. Ben­vin­gut a la lliga. En coherència amb les últi­mes set­ma­nes, el Barça començava el recor­re­gut ofi­cial a peu can­viat. No hi era Messi, es lesi­o­nava Suárez i el tècnic dei­xava Bus­quets a la ban­queta, parau­les majors. No direm que se’l car­re­gava per no caure en extrems opor­tu­nis­tes. Si neces­si­tem cer­te­ses, Val­verde ja no té coll per a res. Va con­fiar la nau al nou­vin­gut, aca­bat d’ater­rar, el sen­sa­ci­o­nal inte­rior per aco­blar recon­ver­tit en boia, inter­pre­tant la par­ti­tura de major difi­cul­tat en una orques­tra des­a­fi­nada. Frenkie va que­dar aïllat com un illot, allu­nyat dels dos inte­ri­ors de la casa. Sergi Roberto i Aleñà van ser incapaços de faci­li­tar que el ros holandès trobés sor­ti­des, nega­des pel tal García, un d’aquests gats vells con­vençuts que l’objec­tiu final jus­ti­fica els mit­jans. San Mamés no és el Nàpols de cos­te­llada als EUA, vençut i ren­dit per dos gols en fora de joc. I Val­verde, com diu ell, no és George Clo­o­ney. Tam­poc un feno­men del seu ofici, per si cal l’obvi­e­tat. Massa aviat per jut­jar, segu­ra­ment, però Alba con­ti­nua espès i Gri­ez­mann encara busca quin lloc li per­toca. Queda ja clar que pas­sa­rem un altre curs pre­gun­tant-nos si Dembélé és real­ment un fora de sèrie en cons­trucció o la men­tida més sobre­va­lo­rada del nou mil·lenni. Debut tan dens i indes­xi­fra­ble que l’últim de la filera, aquest Rafinha que suma mesos amb l’adeu assu­mit, va pas­sar al cap­da­vant de la colla en ren­di­ment. I a sobre, la pilota no corre, ni es tro­ben espais.

Quan som a mit­jan agost, el fut­bol i el Barça mar­xen amb notòria vacil·lació. Per volun­tat pròpia i desig expres­sat en aquesta eterna pica­ba­ra­lla entre LaLiga i la fede­ració espa­nyola que resulta un ridícul sai­net de lluita pel poder fut­bolístic. Orga­nit­zar una tem­po­rada com cal seria, teòrica­ment, la tasca que tenen enco­ma­nada, però con­ti­nuen incapaços de fer els deu­res. Encara que­den set­ma­nes per tan­car el mer­cat i amb tal astra­ca­nada queda tot dit sobre la dub­tosa pro­fes­si­o­na­li­tat d’aquest negoci. Arrenca la com­pe­tició després d’una dis­cu­ti­ble pre­tem­po­rada, resu­mida per la insistència en perills més que sabuts. D’entrada, el parell de tombs pel món jus­ti­fi­cats per qüesti­ons de mer­cat que han impe­dit tre­ba­llar el con­junt i exe­cu­tar la famosa càrrega física com manen els cànons d’una pla­ni­fi­cació acu­rada. Per anar ado­bant, encara con­ti­nuem amb l’exce­dent d’estoc al mig del camp que la direcció tècnica no des­patxa. A última hora, cessió de Cou­tinho al Bayern, que no perd gaire en l’aposta. El fit­xatge més car de la història marxa per la porta de ser­vei sense que sapi­guem si deixa alguna pro­pina a canvi. I si voleu un xic més de sal, l’esper­pent d’Ari­edo Braida. Ni sabem per què va venir, ni què ha fet. Ell tam­poc. Raons igno­tes que la raó ignora, com la tos­su­de­ria amb Ney­mar, quel­com tan arris­cat com jugar a la ruleta russa, un caprici inin­tel·ligi­ble del qual ningú no es fa res­pon­sa­ble. El fut­bol, diuen, no té memòria i hi ha ges­tors blau­grana que viuen feliços en la seva amnèsia. L’enorme gol d’Adu­riz hau­ria de ser­vir per traure la son de les ore­lles, però ves a saber. Tot és con­fusió en aquest Barça. I no és només fruit de tro­bar-nos a l’agost.