El Barça de Val­verde s’ha carac­te­rit­zat aquests últims anys pel fet de jugar amb tres mig­cam­pis­tes. Per ocu­par aquests tres llocs ani­ran a bufe­ta­des, en el bon sen­tit, Sergi Roberto –en la seva enèsima recon­versió–, Car­les Aleñá –va ser titu­lar a San Mamés i després va des­a­parèixer–, Frenkie de Jong –into­ca­ble–, Sergi Bus­quets –més fi que fa uns mesos–, Art­hur –el millor a Pam­plona– Arturo Vidal –la rauxa feta mig­cam­pista– i Ivan Raki­tic –pro­ba­ble­ment el pre­fe­rit de l’entre­na­dor–. A aquí hi podríem afe­gir Riqui Puig, que veu com Car­les Pérez i fins i tot Ansu Fati es fan un lloc al pri­mer equip quan se suposa que era ell la gran espe­rança del Mini. El tòpic diu que beneït pro­blema per als entre­na­dors tenir juga­dors tan bons, però gai­rebé sem­pre és una font de pro­ble­mes al ves­ti­dor perquè els fut­bo­lis­tes el que volen, sobre­tot, és jugar. Només cal recor­dar l’esti­ra­bot de Vidal a Lon­dres quan es va veure suplent en un par­tit de la Cham­pi­ons. La direcció espor­tiva del Barça també ha vist que això més que un luxe és un excés al qual segu­ra­ment caldrà posar remei al mer­cat d’hivern encara que els ingres­sos dis­tin molt dels desit­jats. Segu­ra­ment els juga­dors que menys minuts tin­guin se sen­ti­ran clara­ment asse­nya­lats –com ho ha estat Raki­tic les últims set­ma­nes– per aga­far la porta de sor­tida. Val­verde també podria repar­tir els minuts d’una manera equi­ta­tiva, però això se li podria girar en con­tra, perquè sense un onze defi­nit és difícil con­so­li­dar un equip.