Diven­dres 13 de setem­bre, el biset­ma­nari El 9 Nou publi­cava un extens repor­tatge a pàgina doble titu­lat “Camps de fut­bol aban­do­nats o cai­guts en l’oblit”, apro­fi­tant que l’Atlètic la Cabra jugava aque­lla set­mana el dar­rer par­tit al seu mític camp, l’Estadi Olímpic. L’amiga Laia Miral­peix va recórrer els 21 camps que, entre Osona i el Ripollès, han cai­gut en desús i en va expli­car deta­lla­da­ment les cau­ses. Per començar, doncs, posar en relleu que la premsa de pro­xi­mi­tat sem­pre serà una font ines­go­ta­ble de bons temes, pro­funds i ama­gats del focus mediàtic en aquest eco­sis­tema que ha fet de l’esport un espec­ta­cle i ha fet pre­so­ners molts mit­jans de la infor­mació ins­ti­tu­ci­o­nal que surt dels gabi­nets de comu­ni­cació de les grans orga­nit­za­ci­ons espor­ti­ves.

Com a fac­tor cons­ti­tu­tiu de la nos­tra soci­a­lit­zació, la pràctica espor­tiva radi­o­gra­fia els temps pre­sents i es con­fi­gura a par­tir de l’escala de valors de cada moment. La gent no vol xutar la pilota en camps de sorra, ja ni vol haver de sal­tar per sobre les cla­pes d’una gespa mal repar­tida. La gespa arti­fi­cial, que va arri­bar a la majo­ria de camps gràcies al pla Zapa­tero, s’ha impo­sat en l’ima­gi­nari col·lec­tiu de tot fut­bo­lista ama­teur. En aca­bar la car­rera, encara recordo la sen­sació d’haver de cobrir, per a aquest mateix biset­ma­nari, par­tits de regi­o­nal sota un sol que esquer­dava el cap i enllu­er­nat per la sorra; no era anecdòtic, ningú es quei­xava i les pela­des als genolls s’ente­nien com a part de l’ofici. Eren els temps del “corre, corre”, “pilota llarga, que l’agafi el davan­ter”, “ponla, ponla” i el “pit i collons”.

Recordo que poc després, els joves entre­na­dors començaven a lle­gir manu­als que par­la­ven de José Mou­rinho i la seva manera d’entre­nar. Em deien que s’expli­cava a la facul­tat i tot; però, cer­ta­ment, pri­mer amb el por­tuguès i defi­ni­ti­va­ment amb Josep Guar­di­ola, el fut­bol es va fer més senyor. Més analític i, sens dubte amb en Pep, molt més deli­cat. Tot­hom va aca­bar jugant amb tres mit­jos i tres davan­ters i, és clar, aquell pseudo-fut­bol posi­ci­o­nal que es pro­po­sava a comar­ques també era incom­pa­ti­ble amb els camps rústecs dels pobles. A veure, siguem sin­cers: aquells camps no eren hàbils per a una manera d’enten­dre el fut­bol que incor­pora més meto­do­lo­gia –des de la base–, ni tam­poc per atraure nous prac­ti­cants en un moment que l’oferta d’oci i extra­es­co­lars s’ha mul­ti­pli­cat. Els camps de sorra són l’antítesi de la moder­ni­tat. Però, que romàntics!

En el repor­tatge d’El 9 Nou també se citava el camp del Mon­tanyà, a Seva. Mal­grat les inver­si­ons fetes al resort, el camp va començar a caure en desgràcia quan les pre­tem­po­ra­des dels grans equips de pri­mera divisió es van con­ver­tir en gires comer­ci­als per l’Àsia i els Estats Units. Al Mon­tanyà vam conèixer el dream team de Cruyff quan encara et podies fer fotos pel car­rer amb els cracs blau­grana, però també més enda­vant Klui­vert, Savi­ola i els De Boer; vam veure créixer un jove Leo Messi, Oriol Riera i vam tenir llar­gues xer­ra­des amb Pere Gra­tacòs. El Mon­tanyà i el Barça van anar aga­fats de la mà durant molts anys; fins i tot va ser una de les estam­pes d’estiu més comu­nes i espe­ra­des pels ciu­ta­dans del sud d’Osona. Però la mer­can­ti­lit­zació del fut­bol, la mone­ta­rit­zació de l’experiència també van con­dem­nar l’acti­vi­tat del camp. Igual­ment com va allu­nyar els espor­tis­tes dels seus afi­ci­o­nats: una altra gran con­seqüència (nega­tiva) de la moder­ni­tat.