El Barça no troba el rumb

Com és habi­tual quan es dece­ben les expec­ta­ti­ves, sobren maxi­ma­lis­mes i falta con­text i pon­de­ració. El Barça no ha per­dut la lliga, com sem­bla interes­sar a l’entorn d’uns rivals que, com els blau­grana, també van enso­pe­gant. Aven­tu­rar ara con­clu­si­ons categòriques, encara que a la llarga es con­fir­min, és un exer­cici més pre­dic­tiu que analític. Però la neces­si­tat de repo­sar la diagnosi i les cor­rec­ci­ons topa, com sem­pre, amb el fac­tor de cor­recció del resul­tat imme­diat.

És segur que els equips grans que ocu­pen la pre­tem­po­rada fent gires a l’altra punta de món per gene­rar ingres­sos aca­ben fent la pre­tem­po­rada real al setem­bre. Si a més, com en el cas del Barça, hi ha lesi­ons, s’allarga fins a l’octu­bre. Tam­poc és cosa de dos dies tro­bar l’encaix de Gri­ez­mann amb Messi i Suárez

Amb tot, hi ha una tendència que es va con­so­li­dant i que és alar­mant. El dal­ta­baix de Gra­nada no és un epi­sodi aïllat. El Barça que ha escla­fat el Betis i el València al Camp Nou ha estat un equip no ha com­pa­re­gut ni a San Mamés, ni a Pam­plona, ni a Dort­mund. Però a Gra­nada va vore­jar el ridícul perquè anar a remolc del Gra­nada des del minut 1 i no fer cap sen­sació de poder cap­gi­rar el resul­tat no és propi del Barça. I com que són els matei­xos homes, la pre­o­cu­pació creix per força. Hi ha marge per refer-se, però no per titu­be­jar. En aquests casos, és una sort que demà hi torni a haver par­tit. Sem­pre que se sàpiga mar­car un rumb i seguir-lo amb fe.