“Ens espera una tem­po­rada llarga i difícil.” Aquesta va ser l’advertència que va llançar Luis Suárez just després de la der­rota con­tra el Gra­nada, on l’equip va tor­nar a ofe­rir una pèssima imatge lluny del Camp Nou, com si fos un déjà-vu del que ja s’ha vis­cut en anys ante­ri­ors, sobre­tot en la Cham­pi­ons en les funes­tes nits de Roma i Liver­pool. No és gens nor­mal que a un equip com el Barça, quan només s’han jugat cinc jor­na­des de lliga i una de Cham­pi­ons, ja se’l vegi com un con­junt sense ànima i esma, esgo­tat de si mateix i sense la més mínima intenció de com­pe­tir. Pot­ser no s’havien vist par­tits tan dolents com el del pri­mer temps con­tra l’Osa­suna o el com­plet de Gra­nada, però la tem­po­rada pas­sada ja hi havia hagut duels simi­lars que una geni­a­li­tat de Leo Messi aca­bava arre­glant. L’argentí ha tapat tan­tes ver­go­nyes que quan no ha pogut jugar aques­tes han que­dat com­ple­ta­ment al des­co­bert.

Alguns dels pro­ble­mes ja estan diagnos­ti­cats des de fa temps. No són una cosa d’aquesta tem­po­rada. Es van asse­nya­lar després de per­dre a Anfi­eld i també en la final de la copa del Rei. Algu­nes veus del club així ho van enten­dre i volien apos­tar per fer una remo­de­lació més pro­funda de la plan­ti­lla, tocant les vaques sagra­des, i també la direcció des de la ban­queta perquè a Ernesto Val­verde no el veien amb prou força per lide­rar aquest canvi pre­ci­sa­ment per la seva poca duresa amb els pesos pesants de l’equip. És inqüesti­o­na­ble que l’equip fa temps que va en una situ­ació decrei­xent fruit de l’edat de la seva columna ver­te­bral i també de la inèrcia gua­nya­dora, que fa que tot­hom es relaxi en excés. Fa la sen­sació que l’equip juga a la carta i que admi­nis­tra els seus esforços en funció del par­tit. Aquests juga­dors han gua­nyat tant i d’una manera tan bri­llant que el club sem­pre els va pre­miar amb grans reno­va­ci­ons i ampli­a­ci­ons de con­trac­tes que el que han pro­vo­cat és que ara mateix tin­guin un poder exces­siu i que sigui molt difícil tor­nar a una situ­ació de nor­ma­li­tat.

A l’estiu no es va arri­bar al moll de l’os del pro­blema i, per tant, tots els pecats que con­di­ci­o­nen el joc de l’equip es man­te­nen, més enllà que l’equip tam­poc esti­gui exces­si­va­ment tre­ba­llat des del punt de vista tàctic. I això és feina de Val­verde, al qual es veu una mica superat per les cir­cumstàncies i no sé si amb prou força per exi­gir un canvi d’acti­tud. El Barça patirà si no es posa ben aviat les piles. Si no torna a pres­si­o­nar a dalt i avança les línies, la manera més fàcil perquè els mig­cam­pis­tes no patei­xin tant, l’equip con­ti­nuarà patint, sobre­tot fora de casa i con­tra rivals com ara el Gra­nada. També pot ser que el talent de Messi, quan ja esti­gui al cent per cent, ho vagi camu­flant, però no es pot fiar tot al bon fer de l’argentí. I si per això cal dei­xar a la ban­queta juga­dors impor­tants com poden ser Piqué o Luis Suárez, s’haurà de fer. I també exi­gir molt més a fut­bo­lis­tes que estan estan­cats des de fa massa temps, com és el cas de Semedo o Sergi Roberto.

L’equip encara és a temps de redreçar la situ­ació. Que­den mol­tes jor­na­des de lliga i la sort és que l’Atlético i el Real Madrid també han fallat. La solució és a les mans dels juga­dors. La qüestió és si volen i tenen for­ces per fer-ho. Hi ha molts dub­tes.