Encara hi són a temps

Ney­mar con­ti­nua sent un com­pany de viatge poc reco­ma­na­ble. Un gest seu hau­ria evi­tat la judi­ci­a­lit­zació que tant dol fa al segui­dor blau­grana, aquell que ante­posa l’escut a tot. També és digne del per­so­natge que la visita a Bar­ce­lona la vigília hagi aca­bat sense cap con­tacte amb la causa.

Ney­mar no va reti­rar la demanda con­tra el Barça –ni el club tam­poc la recla­mació con­tra el juga­dor– men­tre totes dues parts i el PSG nego­ci­a­ven aquest estiu. És obvi que si hagués fit­xat pel Barça, el judici no s’hau­ria cele­brat. El dia d’ahir deixa dues evidències més. La pri­mera, que club i juga­dor saben que els convé arri­bar a un acord extra­ju­di­cial. La segona, que els punts de par­tida estan tan allu­nyats i hi ha tants diners en joc –la demanda labo­ral més one­rosa de la història de l’Estat espa­nyol– que amb un matí de nego­ci­ació sota la pressió d’haver d’entrar a la vista no n’hi ha prou.

Mal­grat tot, les parts tenen tres set­ma­nes llar­gues per pre­sen­tar les seves con­clu­si­ons, un temps generós que fins i tot sem­bla pen­sat per mirar de bus­car un acord menys a corre-cuita. Evi­tar una sentència estal­vi­a­ria afe­gir un greuge més a la llista que tor­narà a aflo­rar ine­vi­ta­ble­ment quan comenci la pròxima nego­ci­ació per fit­xar el bra­si­ler, que hi serà. Perquè, per molt greu que li sàpiga al segui­dor del Barça, tot el que envolta Ney­mar té com a mínim tant com­po­nent de negoci com d’esport. I el negoci atén la raó i no la passió.