El Barça de Guar­di­ola no tor­narà. Aquell equip era una màquina de fer fut­bol per­fec­ta­ment grei­xada perquè, com sem­pre recorda el tècnic català, van coin­ci­dir una sèrie de juga­dors fantàstics que van saber apli­car a la per­fecció sobre la gespa la idea que els va incul­car des de la ban­queta. Xavi, Ini­esta i Bus­quets, pos­si­ble­ment tres dels millors mig­cam­pis­tes de la història esta­ven en ple­ni­tud, la banda dreta era tota per a l’incom­pa­ra­ble Dani Alves, Puyol i Piqué com­bi­na­ven a la per­fecció a l’eix defen­siu i Messi es des­fer­ma­ria com un fut­bo­lista únic, el millor del món, i com un gole­ja­dor impla­ca­ble. I els davan­ters que l’acom­pa­nya­ven s’hi ente­nien per­fec­ta­ment i, la majo­ria d’ells, van accep­tar el seu rol de secun­da­ris sense renun­ciar a la seva dosi de pro­ta­go­nisme amb magnífiques actu­a­ci­ons que que­da­ran en la memòria dels bar­ce­lo­nis­tes. Juga­dors com ara Henry, Eto’o, Villa i Pedro també van aju­dar a crear el millor Barça de la història.

Amb el pas del temps, lògica­ment, aquell equip va anar des­mem­brant-se, no així el cicle gua­nya­dor del Barça, que va tenir con­tinuïtat amb Tito Vila­nova, Luis Enri­que i ara amb Val­verde. Tots ells, però, han hagut de con­viure amb el record d’aquell equip de Guar­di­ola i amb un crei­xent debat sobre l’estil i la bellesa del joc. És un peatge que han hagut de pagar perquè, quan hom des­co­breix l’excel·lència, con­for­mar-se amb menys sem­pre costa. És inne­ga­ble que tots i cadas­cun d’aquests entre­na­dors han introduït mati­sos al joc de l’equip perquè les plan­ti­lles i els per­fils d’alguns juga­dors són dife­rents. La idea prin­ci­pal, però, amb menor o major mesura s’ha res­pec­tat. Pels més nostàlgics, pot­ser massa poc, i tro­ben a fal­tar millor joc de posició i pos­sessió i pels que mai veuen en el joc un valor afe­git ja es con­for­men amb seguir gua­nyant.

L’equip actual té molt bons juga­dors, alguns de magnífics, però el seu fut­bol està més dis­cu­tit que mai. La pri­mera mei­tat de Pam­plona i tot el par­tit de Gra­nada estan, pos­si­ble­ment, entre els cinc pit­jors moments del Barça de Val­verde. Nul·la res­posta fut­bolística a la pressió rival, cap idea ni capa­ci­tat de dese­qui­li­bri i una indolència sobre la gespa into­le­ra­ble. No s’espera que es repe­tei­xin actu­a­ci­ons com aques­tes si ens cre­iem els juga­dors quan diuen que els està cos­tant arren­car per culpa d’una pre­tem­po­rada erràtica amb dues gires, pel Japó i els Estats Units. No se li demana, a aquest equip, que jugui com el de Guar­di­ola, perquè és impos­si­ble, però sí que intenti arri­bar a assem­blar-s’hi el màxim pos­si­ble. I això implica seguir tre­ba­llant inten­sa­ment tàcti­ca­ment però sobre­tot un canvi d’acti­tud que pot­ser als més vete­rans els cos­tarà d’accep­tar. Però és així.

Aquest Barça ja no es pot per­me­tre el luxe d’afron­tar alguns par­tits a veure-les venir i jugar amb el rellotge, con­fi­ant que la seva qua­li­tat indi­vi­dual aca­barà mar­cant la diferència o que Messi ho resoldrà amb una geni­a­li­tat. Per gua­nyar, i fer-ho bé, el Barça neces­sita millo­rar el seu joc però sobre­tot fer una cura d’humi­li­tat i enten­dre que, sense inten­si­tat i sense fer una bona pressió avançada i col·lec­tiva, segui­ran sent vul­ne­ra­bles com a equip. La fórmula, se la saben de sobres. Però cal apli­car-la en cada par­tit i no a la carta.