Després de tres tem­po­ra­des assa­jant amb èxit crei­xent la fórmula de lliga regu­lar pura, play-off de quarts i final a qua­tre, l’Euro­lliga fa un pas més ampli­ant la com­pe­tició a 18 (34 jor­na­des de fase regu­lar). La de bàsquet és la pri­mera com­pe­tició con­ti­nen­tal de clubs que pren la dimensió d’autèntica lliga con­ti­nen­tal, amb una dimensió i una cate­go­ria que per ella mateixa omple la tem­po­rada de qual­se­vol equip.

En paral·lel al seu crei­xe­ment i també del retorn econòmic que pro­por­ci­ona als clubs, s’ha anat cons­ti­tuint una classe d’elit que for­men els equips que aca­pa­ren presències en les finals a qua­tre, el CSKA (9 inter­ven­ci­ons de les 10 últi­mes), el Madrid (7) i el Fener­bahçe, pre­sent en les cinc últi­mes. Que clubs amb la mateixa tra­dició i poten­cial que el Barça, el Panat­hi­naikòs, l’Olym­piacòs o el Mac­cabi hagin cai­gut d’aquesta elit il·lus­tra en quina exigència es mou l’Euro­lliga.

El Barça, que en l’edició pas­sada va arri­bar als quarts per pri­mera vegada des del 2016, aspira a fer un pas més i entrar en el selecte club dels qua­tre millors, del qual el va apar­tar l’Efes, jus­ta­ment el seu rival en l’estrena d’avui. De plan­ti­lla, no n’hi falta. D’entre­na­dor, tam­poc. Aquesta vegada, el club ha apro­fi­tat esclet­xes de mer­cat i con­jun­tu­res que li han estat propícies per aple­gar el bo i millor del que hi havia dis­po­ni­ble, i fins i tot alguna peça tan domi­nant com Miro­tic, que no sem­blava a l’abast de cap club euro­peu. Ara la feina és con­ver­tir una gran plan­ti­lla en un gran equip.