En els par­tits que han dis­pu­tat entre dime­cres i dijous, els tres equips pro­fes­si­o­nals del fut­bol català han vis­cut epi­so­dis que reme­ten a l’extrema exigència a la qual són sot­me­sos juga­dors i tècnics. A vega­des l’entorn del fut­bol espec­ta­cle oblida que jutja per­so­nes que, com qual­se­vol de nosal­tres, no ren­deix al cent per cent cada dia a la feina. I sí, mal­grat tots els con­di­ci­o­nants que els envol­ten d’un entorn de tre­ball pri­vi­le­giat, són éssers humans.

Dir-ho no és ser acrític. Al con­trari, si la res­pon­sa­bi­li­tat es paga amb sala­ris d’un altre món, l’exigència no pot ser menor. Però és que a Luis Suárez se li va esca­par un renec quan el Camp Nou cele­brava el seu pri­mer gol con­tra l’Inter. Vuit dies abans l’havia xiu­lat en ser subs­tituït per Ansu Fati. Suárez segu­ra­ment es va equi­vo­car en la gestió de la seva lesió i ope­ració a final de la tem­po­rada pas­sada. Té molèsties i no està en plena forma, però s’hi posarà i acom­pa­nyarà amb ren­di­ment l’esforç que mai no estal­via.

Dijous, a Mos­cou, Wu Lei i Cam­pu­zano van anar a cele­brar els seus gols abraçant-se de manera molt osten­si­ble amb el dis­cu­tit David Gallego, un tècnic a qui han de dei­xar tre­ba­llar amb la pressió que li cor­res­pon, no més. I a Girona, Mon­ti­livi xiu­lava Unzué quan feia un canvi, perquè l’equip patia amb el 2-1, i dos minuts després feia l’onada amb el 3-1. Fins i tot a l’octu­bre, gai­rebé en pre­tem­po­rada, la tolerància amb la der­rota és mínima, però la pressió ha de ser la que toca. Si és exces­siva, no es pot tre­ba­llar.