Una carta a la Yasmina

A vega­des hi ha noms que, per si sols, són notícia. És el cas de Yas­mina Alca­raz. De fet, no et conec més enllà de referències cre­ua­des a par­tir d’amics comuns. Però, quan he fur­gat en la teva car­rera m’he ado­nat de la importància que té la teva figura en un món tan mas­cu­li­nit­zat com l’esport: en el teu cas, el bàsquet. Mal­grat majo­ritària­ment haver vist l’esport des de la tri­buna de premsa, he tin­gut la sort de refle­xi­o­nar llar­ga­ment sobre el paper de l’arbi­tratge amb com­panys que por­ta­ven el xiu­let a la boca. En espe­cial, amb l’amic Jordi de San Euge­nio, bas­quet­bo­lista ena­mo­rat i gironí de cor, que ha escrit un arti­cle molt interes­sant a la Revista Inter­na­ci­o­nal de Depor­tes Colec­ti­vos titu­lat “Los nue­vos acti­vos del árbi­tro de balon­cesto: poder blando, empatía y comu­ni­cación”, que ens ajuda a situar el rol de l’arbi­tratge al segle XXI.

Tinc la sen­sació que aquells qui heu deci­dit fer de l’arbi­tratge la vos­tra vida pro­fes­si­o­nal heu fet sacri­fi­cis mol­tes vega­des infra­va­lo­rats per espor­tis­tes i espec­ta­dors. Renúncies en l’àmbit pro­fes­si­o­nal i per­so­nal, moments de soli­tud que no sem­pre són com­pen­sats per por­ta­des de diari i titu­lars que ala­bin la vos­tra feina, en el teu cas, a sobre del par­quet. L’àrbi­tre sem­pre és pro­ta­go­nista quan el peri­o­dista té la sen­sació que l’ha espi­fi­ada i ha esguer­rat el par­tit. Les àrbi­tres heu estat pro­ta­go­nis­tes per les esbron­ca­des que rebeu d’una gra­de­ria plena de tes­tos­te­rona i com­por­ta­ments patri­ar­cals; vagi per enda­vant que, en el cas del bàsquet, teniu més recor­re­gut que en altres esports en això de la igual­tat de gènere –i més tu, després de for­mar part de la pri­mera tri­pleta feme­nina que va xiu­lar un par­tit pro­fes­si­o­nal mas­culí–, però que encara queda molta feina per fer.

Sin­ce­ra­ment, ser la quarta dona que arriba a arbi­trar par­tits d’ACB és un luxe, però també implica una gran res­pon­sa­bi­li­tat. Aga­far el relleu de Pilar Lan­deira, Anna Cardús i Espe­ranza Men­doza no és sen­zill. Però la genètica d’aque­lla dona que amb catorze anys ja va deci­dir que volia bre­gar amb el con­flicte, l’herència fami­liar i l’excel·lent gestió emo­ci­o­nal que des­ple­gues sobre la pista són ele­ments que ens per­me­ten ende­vi­nar el futur rol que tindràs per rever­tir les maleïdes estadísti­ques: les dones només repre­sen­ten el 25% de llicències del comitè d’àrbi­tres de la FEB. A la uni­ver­si­tat hem par­lat molt dels “lide­rat­ges feme­nins”; de fet, el més acu­rat seria dir que el lide­ratge no ha de tenir gènere. Però, par­tint de la revisió d’aquest soft power apli­cat a l’esport, i teo­rit­zat per l’amic San Euge­nio, no crec equi­vo­car-me gaire si afirmo que quan les dones us poseu un xiu­let a la boca la vos­tra gestió del con­flicte (tan­gi­bles i intan­gi­bles) acaba sent més refi­nada i deli­cada. Sabeu el que us hi jugueu.

Aquests últims anys, Girona torna a ser terra de bàsquet. La província incor­pora una gran i nova ambai­xa­dora. Sobre­tot, perquè el qua­li­fi­ca­tiu ambai­xa­dora no només es forja en la potes­tas atribuïda, sinó que s’ha de cer­car en aque­lla auc­to­ri­tas adqui­rida a través de l’esforç i la per­se­ve­rança, assen­tada en una bona comu­ni­cació emo­ci­o­nal amb els públics. I, és clar, sobre la base d’una bona for­mació. Feli­ci­tats per l’ascens, Yas­mina, i també al comitè català per la bona feina que fa en for­mació en els dar­rers temps.