si ens posem a la seva pell, reco­nei­xe­rem que actuen amb coherència. Deuen creure’s mem­bres d’una dinas­tia here­ditària que governa i ges­ti­ona la finca a plena con­veniència. Com els Bor­bons a Espa­nya, ells al Barça. Sense que cap paper de notari demos­tri que allò és seu. Hi ha una diferència: la junta del Barça ha estat votada, però tan bàsic detall s’esmor­teix en cer­ti­fi­car com actuen. Con­si­de­ren el club patri­moni de classe i con­ti­nu­a­ran fent mans i mànigues, inclo­ses les gira­gon­ses que els carac­te­rit­zen, per asse­gu­rar que tot queda lli­gat i ben lli­gat en bene­fici de la pròpia super­vivència. L’espec­ta­cle de l’assem­bla cele­brada diu­menge pas­sat feia enro­jo­lar, con­fir­mant l’estigma de nefasta tra­dició de la qual som incapaços de des­em­pa­lle­gar-nos. Cal man­te­nir aquesta cerimònia anual del tot estèril? En retrat sense dis­fres­ses retòriques, una repre­sen­tació mínima de gent en la qual no ens veuríem mai repre­sen­tats en qual­se­vol altre ordre de la vida avala el pre­sent i futur de la ins­ti­tució d’acord al que sug­ge­reix la direc­tiva. Enmig de la revo­lució digi­tal, aca­ben dient que sí al vot electrònic després de pin­tar un pano­rama apo­calíptic. Podrien dir-ho sense embuts: no volen millo­rar el per­cen­tatge de par­ti­ci­pació perquè temen per­dre el con­trol de les vota­ci­ons, el bloc de suport que els acom­pa­nya des de temps nuñistes gai­rebé imme­mo­ri­als. La quan­ti­tat de bas­tons a les rodes situ­ats per impe­dir que pros­perés la pro­posta d’en Font ho té tot menys mínim sen­tit democràtic.

D’acord als temps que cor­ren, bui­den els con­tin­guts refe­ren­ci­als i els apro­fi­ten per cui­nar-los segons el relat que més els convé. Ni el Barça és ja més que un club a banda de la semàntica pròpia de màrque­ting, ni el club és pro­pi­e­tat dels socis. Però interessa que encara ens ho cre­iem. Ni, natu­ral­ment, el Barça con­ti­nua sent un orga­nisme inde­pen­dent del poder polític o econòmic, ni defen­sarà la volun­tat del poble de Cata­lu­nya, per intro­duir lite­ral­ment dues fra­ses pro­nun­ci­a­des en el des­ta­ro­tat dis­curs del pre­si­dent blau­grana. Ara, pot­ser per ade­quar-se als temps i a l’eterna volun­tat de que­dar bé amb el poder, Bar­to­meu afe­geix “sem­pre que sigui exte­ri­o­rit­zada amb res­pecte”. Si tot­hom parla i no calla sobre la violència ine­xis­tent, ells pugen al carro, no importa qui hagi escrit el fals text de la trama.

Fre­nen la demo­cra­tit­zació valent-se d’aquests anacrònics òrgans de con­trol. La manca de guia sol­vent des de la llotja esdevé espec­ta­cu­lar domini de l’assem­blea, con­tro­lada per estra­tegs amb poder que saben moure els fils. Per sort, Messi ara també els salva fora del camp, líder espi­ri­tual cada cop més arti­cu­lat en un dis­curs que, aquest sí, el segui­dor agra­eix escol­tar. Com els Bor­bons, no bus­quen res més que per­pe­tuar-se en el poder i renyar-nos, a sobre, per no creure la seva paraula infal·lible. De pro­pina, has de lle­gir els seus còmpli­ces escri­vint que voten els que voten i ja va bé que votin pocs. Si pot ser, només els seus, els manca afe­gir. Llarga vida a la monar­quia si som incapaços no ja de der­ro­car-la, sinó de repli­car cap dels seus postu­lats abso­lu­tis­tes. I cada cop són menys les veus que remu­guen davant tan sag­nant evidència. Seguim com els crancs. Que torni la com­pe­tició i entri la pilota, l’única fórmula per surar enmig d’aquesta pecu­liar manera de con­ti­nuar a la deriva.