El Barça ha con­que­rit la uni­ver­sa­li­tat sense excloure la pròpia iden­ti­tat, exem­pli­fi­cant així com des de la rei­vin­di­cació d’un mateix es pot créixer arreu, i és que, al final, ens dis­cu­ti­rem amb vehemència per l’estil, l’entre­na­dor, el joc de posició, la Masia, Kubala o Suárez, però a l’hora de des­glos­sar les arrels defi­nitòries de la pròpia iden­ti­tat hi lle­gim els acords essen­ci­als de qui som. Per això, quan anem a l’ahir, topem amb el tan­ca­ment de les Corts i la poste­rior expulsió de Gam­per pels xiu­lets a l’himne espa­nyol, amb l’afu­se­lla­ment de Sunyol durant la Guerra Civil, amb la inter­venció del club per part d’un poder fei­xista que va cas­te­lla­nit­zar el nom i muti­lar les qua­tre bar­res de l’escut, amb un deva­nir magre­jat pel traspàs gover­na­men­tal de Di Ste­fano, amb una lle­ta­nia ira­cunda d’arbi­trat­ges mirant de reüll a El Pardo i, con­seqüent­ment, amb una iden­ti­tat política empas­tada d’anhel de diàleg i de res­pecte de les lli­ber­tats indi­vi­du­als.

Això és així. T’agra­darà o no. Lla­vors faràs el dis­curs equi­dis­tant del que només vol que els seus rivals polítics s’expres­sin lliu­re­ment a les gol­fes i t’estaràs equi­vo­cant, perquè et pots afi­ci­o­nar al Ran­gers i ome­tre el seu ori­gen pro­tes­tant i uni­o­nista, o anar a cada par­tit del Livorno igno­rant la càrrega comu­nista de l’enti­tat, però no tens dret d’exi­gir una renúncia del seu ADN perquè s’emmot­lli als teus delers indi­vi­du­als. Ho dic perquè quan el Barça emet un comu­ni­cat cohe­rent amb si mateix tot dema­nant l’alli­be­ra­ment imme­diat dels pre­sos i la neces­si­tat de resol­dre el con­flicte polític per la vida del diàleg, apa­reix sem­pre el gru­pus­cle dels fal­sos puris­tes, dels sepul­cres blan­que­jats, dels pro­fe­tes de la neu­tra­li­tat sabe­dors que des de certa equi­distància es dona ales a sec­tors ultra­dre­tans capaços d’aco­llo­nir el valor de la veri­tat, i el Barça no dei­xarà de ser el Barça, com el Ran­gers no dei­xarà de ser el Ran­gers, i el Livorno no dei­xarà de ser el Livorno. En defi­ni­tiva, des de la ignorància pel final d’aquest relat redun­dant, tenim la cer­tesa que la història acaba jut­jant amb seve­ri­tat els cal­cu­la­dors que van de qua­tre gra­pes a lle­par els peus dels empe­ra­dors en nom d’una llei vio­lada pel propi bene­fici. Per això és d’elo­giar el pre­si­dent Bar­to­meu que en un moment de gra­ve­tat hagi sigut fidel a la tra­dició d’un club encar­re­gat d’obrir por­tes i ves­tir ponts de diàleg, i és que al final, no ens enga­nyem, pas­sa­ran els anys i real­ment no sabrem situar quin estiu vam fer el joc a Ney­mar, però tot­hom recor­darà que el dia 1 d’octu­bre el Barça va deci­dir jugar el par­tit men­tre una bona part de la soci­e­tat cata­lana estava tras­bal­sada per les càrre­gues poli­ci­als, però que dos anys més tard, davant d’una sentència que ens deixa el país fet un cromo, el club va exi­gir sense com­ple­xos la lli­ber­tat dels pre­sos i la fi de la repressió per solu­ci­o­nar un con­flicte polític que patim tots ple­gats, sigui quin sigui el nos­tre color de capçalera. Gràcies pre­si­dent perquè amb Ney­mar podem fer el ridícul, però el dilluns tocava estar a l’altura i s’hi va estar com la pròpia tra­dició blau­grana reque­ria. Així, doncs, més que un club i, de moment, menys que un país.