Juan Car­los Unzué no pilo­tarà més l’intent del Girona de tor­nar a pri­mera. La pro­pi­e­tat del club no ha tin­gut ni un terç de la paciència que va tenir amb Euse­bio i, escal­dada pel dal­ta­baix que va supo­sar ser paci­ent i un punt con­tem­pla­tiu amb el tècnic cas­tellà, no ha dub­tat a ful­mi­nar el seu suc­ces­sor pas­sa­des només dotze jor­na­des.

La des­ti­tució d’Unzué cor­ro­bora la difi­cul­tat extrema de tor­nar a pri­mera la tem­po­rada poste­rior al des­cens. Cer­ta­ment, els clubs que aca­ben de bai­xar tenen un pres­su­post més alt gràcies a la quin­zena de mili­ons del fons de com­pen­sació, però també han d’assu­mir sala­ris de pri­mera divisió si volen rete­nir juga­dors dife­ren­ci­als –i el Girona ho ha acon­se­guit, per exem­ple, amb Stu­ani– i, al cap­da­vall, per aquest forat se’n van els ingres­sos extra que, d’altra banda, també tenen els altres equips que han bai­xat. La paret és, però, la pressió d’haver de tor­nar a pri­mera, que marca des de la pri­mera jor­nada que tot el que no sigui pujar és un fracàs.

A Unzué l’ha sen­ten­ciat aquesta pressió perquè, tot i que els resul­tats no són els espe­rats –més der­ro­tes que victòries– la distància amb els llocs d’ascens directe i pro­moció –qua­tre punts i tres– és mínima. No ha tin­gut ni la pos­si­bi­li­tat de defen­sar-se d’un ultimàtum perquè, un cop els resul­tats l’han aban­do­nat, el joc tam­poc no l’avala. Val més que el seu suc­ces­sor ja hagi vis­cut situ­a­ci­ons com aquesta i, si pot ser, que tin­gui una esquena ben ampla.