La glòria els agermana

Com el 2014, Cer­vera té dos cam­pi­ons del món. Costa poc acos­tu­mar-se al que és bo, i els dos tri­plets cata­lans (2013 i 2014) són insu­pe­ra­bles, però aquest doblet català és un dels fets espor­tius de l’any.

De bicam­pi­ons com Àlex Márquez (Moto 3 i Moto 2) tam­poc n’hi ha tants. La difi­cul­tat intrínseca de gua­nyar el títol –ho ha estat en el cinquè intent– es mul­ti­plica quan ets el germà d’un mons­tre com­pe­ti­tiu com Marc Márquez. Facis el que facis, tot sem­bla poc. Sem­pre a l’ombra, sense l’exu­berància del Marc a la pista i al som­riure, però refle­xiu i serè, l’Àlex con­viu amb la pressió del cognom i ha hagut de superar uns anys de cai­gu­des i errors que no ente­nia i que deri­va­ven en una pèrdua de con­fiança.

Com el Marc, a Àlex Márquez no li ha fal­tat mai ni pilo­tatge, ni equip humà, ni com­pe­ti­ti­vi­tat mecànica. Fins i tot ha tin­gut sem­pre el suport de l’entorn fami­liar, dis­cret però patent, per aixe­car-se i con­ti­nuar. No cal ser cap fi ana­lista per enten­dre que altres pilots hau­rien estat des­ca­val­cats després d’unes tem­po­ra­des dece­be­do­res. Són les regles del joc, com el mateix Àlex Márquez va adme­tre ahir després de ser coro­nat. Però amb ell hi ha hagut paciència, i l’èxit en forma de títol és l’agraïment a la con­fiança.

Àlex Márquez s’espe­rarà un any per tro­bar-se a Moto GP amb el seu germà perquè per al 2020 no hi havia motos com­pe­ti­ti­ves. Decisió poc orto­doxa i que implica la pressió afe­gida de ser asse­nya­lat com el favo­rit a Moto 2. La rei­vin­di­cació con­ti­nua.