En català a Almendralejo

si el peri­o­disme des­tinés els esforços a la trans­missió de conei­xe­ment i a la for­mació de l’opinió, esce­nes com la de diu­menge a Almen­dra­lejo, després de l’Extre­ma­dura-Girona, tin­drien menys empara en democràcia. Un peri­o­dista va retreure que els mit­jans cata­lans s’adre­ces­sin en català al tècnic gironí Pep Lluís Martí, bo i saber que res­pon­dria a tot i en totes les llengües. De manera més o menys cons­ci­ent, apli­cava l’a por ellos, i els rols dels ven­ce­dors i els vençuts. I ja cansa.

Qui ho vegi ine­vi­ta­ble pel con­text soci­o­polític del 2019, s’equi­voca. Pri­mer, perquè no és la pri­mera vegada que passa. Pep Guar­di­ola ja va haver de fer ence­ses defen­ses del seu dret a par­lar en tots els idi­o­mes que domina. I el 2011, Raül Agné –també entre­na­dor del Girona– va viure un inci­dent simi­lar a Osca. I en tots els casos, el con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya estava en fase embrionària. A més, els epi­so­dis d’Osca i Almen­dra­lejo mos­tren que a tot arreu hi con­viu gent sen­sata, posi­tiva, il·lus­trada i inqui­eta per obrir la ment i saber més, amb nostàlgics colo­ni­a­lis­tes devots de la incul­tura tro­glo­dita. El 2011 l’Osca va eme­tre una nota acu­sant Agné, plena de fal­se­dats. Ara, l’Extre­ma­dura ha difós un comu­ni­cat impe­ca­ble en què exi­geix res­pecte a totes les llengües, garan­teix la lli­ber­tat d’expressió, es des­marca del pro­ta­go­nista de l’inci­dent i feli­cita el Girona amb un últim paràgraf en català. Aquesta, que hau­ria de ser la reacció habi­tual, mereix, per excep­ci­o­nal, tot l’agraïment.