L’últim revolt de Lorenzo

Quan abans de les 3 de la tarda la ban­dera de qua­dres tan­qui la tem­po­rada 2019 de MotoGP, també posarà fi a la vida espor­tiva d’un campió en majúscu­les, Jorge Lorenzo, que se’n va a casa amb cinc títols, tres en la cate­go­ria reina, després de 18 tem­po­ra­des en el mun­dial.

Lorenzo ha estat l’últim pilot capaç de der­ro­tar Marc Márquez (2015). Ningú més ho ha acon­se­guit en els últims vuit anys i res fa pen­sar en una pèrdua immi­nent del tron. Aquesta dada és defi­ni­tiva per cen­trar la qüestió del valor i de la influència de Lorenzo en el moto­ci­clisme. Però també il·lus­tra com n’és, de fina, la línia que separa la con­fiança de la pèrdua d’aquest actiu fona­men­tal en un pilot. I de com n’és, de devas­ta­dora, la pèrdua d’aquesta con­fiança. Lorenzo va ser campió el 2015 der­ro­tant Rossi, l’altre pilot de Yamaha, i se’n va anar un any més tard de l’equip havent gua­nyat més cur­ses que l’italià. A Ducati li va cos­tar més d’un any adap­tar-se i con­fiar en la moto però se’n va anar nova­ment amb victòries. Amb Honda, però, no se n’ha vist amb cor de regi­rar-ho tot perquè la seva ment li per­metés donar gas com abans.

Si no hi ha un mira­cle, Lorenzo es reti­rarà sense bany de mas­ses perquè la seva màxima expec­ta­tiva de l’any és entrar en la zona de punts. Seria un gran detall que els tres pilots que pugin al podi li facin un lloc i li per­me­tin dir adeu a la com­pe­tició des d’on va ser habi­tual veure’l durant una dècada i mitja.