“Pressió i Messi és la fórmula.” Aquest va ser l’encer­tat títol de la crònica que el meu amic i com­pany Fer­ran Cor­reas va escriure sobre el par­tit con­tra el Borus­sia Dort­mund en què el Barça va sege­llar la seva clas­si­fi­cació per als vui­tens de final de la Cham­pi­ons com a pri­mer del seu grup, i va millo­rar força la imatge donada en els últims par­tits, en espe­cial els que s’han jugat lluny del Camp Nou. L’equip de Val­verde va fer un par­tit més que cor­recte, més sòlid i con­cen­trat en defensa, sòlid també al mig del camp, i efec­tiu i letal a la davan­tera, gràcies sobre­tot a un Messi estel·lar. El joc col·lec­tiu va millo­rar, sobre­tot per una major inten­si­tat glo­bal i per, per fi, inten­si­fi­car la pressió a camp con­trari, que és el que per­met al Barça recu­pe­rar la pilota més a prop de l’àrea rival, gene­rar més perill i també patir menys en defensa.

Va ser un bon par­tit que va per­me­tre als blau­grana vèncer el Borus­sia Dort­mund, i ara anirà a Milà amb els deu­res fets, però tam­poc n’hi ha per des­fer­mar l’eufòria. L’equip va tor­nar a ser fia­ble però també ho ha estat en altres duels a casa aquesta tem­po­rada i després ha pas­sat el que tots hem vist. La tem­po­rada pas­sada l’equip també va fer una pri­mera fase de la Cham­pi­ons per emmar­car i en els duels eli­mi­na­to­ris ja es va patir més, fins a aca­bar amb la pata­cada humi­li­ant de Liver­pool. Així doncs, ens hem de feli­ci­tar per la millora expe­ri­men­tada, però cal anar amb peus de plom res­pecte d’aquest avenç en el joc expe­ri­men­tat con­tra els ale­manys. Serà això un punt d’inflexió per anar cap amunt a par­tir d’ara, o sim­ple­ment va ser l’excepció perquè l’equip estava sota pressió –hi havia risc de posar en perill la con­tinuïtat euro­pea– i a par­tir d’ara segui­rem veient el Barça indo­lent i sense ànima dels últims par­tits? Ara venen una sèrie de par­tits en els quals l’equip és ple­na­ment cons­ci­ent que haurà d’ofe­rir la seva millor versió per treure resul­tats posi­tius. Perquè a l’Atlético al Wanda Metro­po­li­tano no s’hi gua­nya sense esforç ni inten­si­tat, ni tam­poc a Ano­eta con­tra la Real Soci­e­dad, un equip que aquesta tem­po­rada està fent un molt bon fut­bol i que al seu estadi sem­pre com­plica la vida al Barça. I després vindrà el clàssic con­tra el Real Madrid al Camp Nou, un par­tit sem­pre difícil, i més ara que els de Zidane mos­tren símpto­mes d’estar millo­rant. En tots aquests par­tits costa pen­sar que el Barça no esti­gui a l’altura. Espe­rem que sí.

El que els juga­dors han de tenir clar, però, és que si al final es volen aixe­car títols caldrà man­te­nir la tònica i l’acti­tud exhi­bida en el duel con­tra el Borus­sia. No ser­virà de res sobre­viure a aquest tram dur del calen­dari per després, quan vin­guin equips de menor enti­tat, tor­nar a abai­xar els braços. L’equip és cons­ci­ent que té limi­ta­ci­ons, que pot­ser no pot aguan­tar la pressió avançada durant els noranta minuts i que neces­si­ten moments de res­pir, però sap que la fórmula gua­nya­dora és aquesta. Només així podran com­pe­tir en tots els par­tits, fins i tot en aquells con­tra els grans rivals en la Cham­pi­ons, perquè si no, ja se sap què passa. Que poden caure a Bil­bao, empa­tar a Pam­plona, fer el ridícul a Gra­nada i a València con­tra el Lle­vant o vèncer d’un pèl a Leganés. Pel bé del Barça, espe­rem que hagi estat un punt d’inflexió i que els juga­dors hagin cap­tat el mis­satge.