Val la pena entre­te­nir-se amb l’entre­vista a Patrick Klui­vert, que obre la por­tada d’aquesta edició. El direc­tor del fut­bol for­ma­tiu del Barça evita algun tema del pas­sat (Víctor Valdés) i fer hipòtesis de futur que no li per­to­quen (Ronald Koe­man), però res­pon a tota la resta i sense eva­si­ves, com­pro­me­tent-se i opi­nant de tot amb uns argu­ments tan pla­ners –que no vol dir sim­plis­tes– com inu­su­als en un món pro­fes­si­o­nal domi­nat pels cir­cum­lo­quis, els tòpics i les res­pos­tes bui­des de con­tin­gut quan no són acu­satòries.

Però el nego­ciat de Klui­vert és el plan­ter, on té la més alta res­pon­sa­bi­li­tat. La seva manera d’assu­mir-la és afir­mar que no pas­sa­ran deu anys abans que l’equip de les grans ges­tes, el del fut­bol que defi­nien Messi, Xavi i Ini­esta, tin­gui una ree­dició gràcies al plan­ter. Que si d’aquí a tres o qua­tre anys no hi ha juga­dors for­mats a la casa que tin­guin lloc al pri­mer equip, alguna cosa no s’haurà fet bé. Que si hi ha un lloc al pri­mer equip ha de ser per a Riqui Puig i que, si no hi és, no es pot que­dar al filial.

També parla d’Ansu Fati, a qui el club acaba de lli­gar perquè ningú tin­gui temp­ta­ci­ons. Aquest és el camí, i coin­ci­deix amb el que pro­pugna Klui­vert. Des de qual­se­vol òptica –espor­tiva o de sos­te­ni­bi­li­tat del club–, si al plan­ter hi ha el talent immens que diu haver detec­tat Klui­vert, és una evidència que per poder-li exi­gir que s’expressi se li ha de donar l’espai apro­piat perquè ho faci. I només anar a bus­car a fora el que no es té a casa.