L’Espa­nyol és un exem­ple magnífic de com poden tran­si­tar per camins ben diver­gents la soli­desa econòmica d’una enti­tat d’esport pro­fes­si­o­nal i els resul­tats espor­tius. Men­tre l’esta­bi­li­tat comp­ta­ble és la millor de l’últim lus­tre, costa molts més anys tro­bar una rea­li­tat espor­tiva amb ingre­di­ents tan dramàtics com l’actual, en plena pri­mera volta. Des de la tem­po­rada 2012/13 (1 punt dels 18 pri­mers), amb la des­ti­tució de Poc­het­tino i l’arri­bada de Javier Aguirre, no es vivia res sem­blant. Però aque­lla pri­mera volta ja es va tan­car amb 18 punts i en una segona mei­tat nota­ble se’n van sumar 26 més per aca­bar amb 44. Ara, a més, el comodí de l’entre­na­dor ja s’ha jugat.

Can­viar els pit­jors vati­ci­nis a par­tir d’un argu­ment creïble és el gran cavall de bata­lla del club. Quan en la jor­nada 15 només has sumat 9 punts i fins a final de la pri­mera volta t’has d’enfron­tar amb el Barça i el Madrid, lle­par-se les feri­des ser­veix de ben poc, i tirar-hi sal, encara menys. Toca actuar, i encer­tar-la. Mal­grat tot, per pura evidència no es pot obviar que quan s’afronta lliga i com­pe­tició euro­pea amb una plan­ti­lla que no és més àmplia i que té menys gol que l’ante­rior, pre­ten­dre avançar en l’Europa Lea­gue i no res­sen­tir-se’n és la qua­dra­tura del cer­cle. I els cer­cles tot­hom sap que són rodons.

En la recerca d’aquest argu­ment creïble que regiri la crua rea­li­tat estan tots ocu­pats. La pri­o­ri­tat màxima no són els aspec­tes del joc. Les erra­des de “pipi­o­los” con­tra l’Osa­suna dela­ten que les qüesti­ons fut­bolísti­ques se supe­di­ten ara mateix a la falta d’esta­bi­li­tat psi­cològica. Ber­nardo (1989) i Dar­der (1993) no són ni debu­tants ni inex­perts –inter­na­ci­o­nals en diver­ses cate­go­ries– com per rega­lar dos gols que no es veuen ni en cate­go­ria cadet. Errors de prin­ci­pi­ants en juga­dors de cate­go­ria. L’esport col·lec­tiu és un estat d’ànim, i el de l’Espa­nyol és tan pre­cari que neces­sita assistència urgent, sobre­tot quan juga a casa amb el llast de no haver-hi gua­nyat en la lliga.

Machín va car­re­gar fort con­tra els juga­dors després del 2-4 con­tra l’Osa­suna. Se’n devia ado­nar i en res­pos­tes poste­ri­ors va rebai­xar el to. En la majo­ria d’equips, parau­les tan grui­xu­des hau­rien cai­gut amb estrèpit en el ves­ti­dor, però el que arriba de l’RCDE Sta­dium és que, tot i que ser senya­lat sap greu, no se n’ha fet cap drama afe­git. La plan­ti­lla és cons­ci­ent que té un pro­blema d’esta­bi­li­tat anímica i també busca des­en­ca­de­nar un canvi, busca un revul­siu, i no és cap tòpic.

Val més que no es confiï el revul­siu només al mer­cat d’hivern. Pri­mer, perquè que­den par­tits abans no s’obri. Però, sobre­tot, perquè de poc ser­virà un gole­ja­dor –els 12 mili­ons anun­ci­ats, usats amb cri­teri, poden con­ver­tir-se en un bon home d’àrea– si abans no es dis­sipa la boira que obnu­bila la capa­ci­tat de pren­dre les deci­si­ons cor­rec­tes al camp. El revul­siu més impor­tant ha de sor­tir de dins. Una victòria a casa hi aju­da­ria, però com més der­ro­tes s’encai­xen, més espessa es fa la boira, i d’aquesta espi­ral nega­tiva costa sor­tir-ne sense ajuda.

Fer comp­tes a llarg ter­mini és con­tra­pro­du­ent per a qual­se­vol equip, perquè l’estratègia posi­tiva és con­si­de­rar que el par­tit imme­diat és el més impor­tant i que els poste­ri­ors encara no exis­tei­xen. Segur que es for­ma­rien cues per sig­nar que l’Espa­nyol sumés sis punts en els qua­tre par­tits que fal­ten de la pri­mera volta, i l’acabés amb 15. En cal­drien 22 o 23 més en la segona volta per començar a par­lar d’alguna cosa. Res fora de l’abast d’un equip endreçat, quan n’hi haurà 57 en joc. La qüestió és com i amb qui acon­se­guir aquesta endreça.