Després de conèixer els qua­tre anys d’expulsió de l’esport rus de les cam­pi­o­nats del món i dels Jocs Olímpics –quin sen­tit té no excloure’ls també dels euro­peus?–, toca pre­gun­tar-se quin grau de putre­facció hi ha hagut en la trama russa de dopatge, que els surti a compte ento­mar una sanció de qua­tre anys i bata­llar al TAS abans d’adme­tre que han mani­pu­lat, alte­rat i fet des­a­parèixer sis­temàtica­ment durant anys mos­tres del labo­ra­tori. Al res­pecte, és ben legítim sos­pi­tar, d’una banda, si con­ti­nua exis­tint aquesta mani­pu­lació i, en segon lloc, que el règim de Putin pagarà el preu que toqui per evi­tar que se li vegin les ver­go­nyes.

Des que l’AMA, la IAAF i l’informe McLa­ren va anar des­ta­pant per entre­gues les mani­pu­la­ci­ons de mos­tres a Rússia (anys 2015 i 2016) i la pro­moció i empara d’un dopatge d’estat per als Jocs d’hivern de Sotxi (2014), Putin ha tin­gut temps de sobres d’encar­re­gar inves­ti­ga­ci­ons que arri­bes­sin fins on calgués, de bus­car res­pon­sa­bi­li­tats i de posar gent neta al cap­da­vant de l’esport rus. De mit­jans, no li’n fal­ten i de deter­mi­nació, quan cal, tam­poc. Si no ho ha fet és perquè no ha vol­gut o no li convé.

El dopatge és injus­ti­fi­ca­ble. Es pot arri­bar a expli­car a par­tir de situ­a­ci­ons indi­vi­du­als, però quan és sis­temàtic i té un estat al dar­rere, esdevé un atemp­tat abo­mi­na­ble i mortífer con­tra l’esport. Per tant, bo i lamen­tant que els espor­tis­tes siguin un cop més els grans per­ju­di­cats, que el TAS no toqui ni una coma de la sanció.