Un vernís agrisat que cobreix allà on miris. Mai no ens acostumarem a l’esperpent que vivim en funció eternament prorrogada. Ara que ja ha passat la maregassa, convindran que això del clàssic ha resultat, en conjunt, una glosa a l’astracanada. Des de bon començament, quan un senyor de tendència totalitària va decidir l’ajornament de la festa i al govern espanyol ja li anava bé. A partir d’aquí, el tsunami se’l van organitzar ells sols, sense necessitat d’altra trinxera. A còpia d’especulacions, de fer bullir la seva podrida olla mediàtica, la pilota es va fer grossa i provocaren un desfici. Entre un ball de bajanades i especulacions, de ridículs i invents que no casen amb el periodisme decent i que parla del neguit que els domina, s’havia forjat un ambient similar al Vietnam. Si hi ha gent conforme amb el que hem viscut, senyal que l’escena no té gaire remei i tocaria llançar la tovallola. Tot plegat no s’aguanta per enlloc.

Només faltava per salpebrar l’espera l’episodi Zozúlia, una vergonya afegida. De res val recordar frases de Popper o Niemeyer, exigir a la societat democràtica que sàpiga trobar mecanismes efectius d’intolerància contra els intolerants, barrar-los el pas amb ferma decisió. Al simpatitzant nazi, per acabar-ho d’adobar, l’han situat al mateix cove d’altres víctimes de racisme, xenofòbia, masclisme o xacres execrables que tant costen d’erradicar i tan poca voluntat de combatre mostren. Buscaven condicionar i s’anunciaven dràstiques mesures de càstig si el Barça o els seus seguidors s’atrevien a reclamar aquest diàleg que mai no arriba per exprés desig de la superioritat. Repressió com a únic llenguatge, habitual atmosfera que ens ofega. En lloc de la festa major planetària del futbol semblàvem convidats a un aquelarre que ningú qualificava de fracàs cívic. Per acabar-ho d’adobar, reforç estatal d’agents, no fos que no quedés clara la seva endèmica malfiança dels Mossos, teòrics còmplices dels sollevats malgrat estiguem farts del comportament de la Brimo i la gestió poruga, incapaç, del conseller Buch. Ja ho vam veure dimecres: al final, molt soroll per a res i la certesa que Tsunami havia mogut les peces d’hàbil manera per escampar aquesta anomalia que vivim, ja eternitzada. I en el còmput, tothom rep. Reapareixen els Boixos per confirmar la seva odiosa natura. Incidents que socarrimen l’aire, ja irrespirable. La directiva que l’espifia, frustrant quan deleix per censurar en aquest impossible i endèmic equilibrisme que volen practicar; ells, tan desmanyotats de mena. Horrorosa l’arbitrària realització televisiva, entestada a furtar-nos la realitat, negant-nos com a ciutadans plens. Excessius els retrets a Tsunami, que ja havia guanyat la batalla propagandística abans que rodés la pilota. I allà a dins, la confirmació que el Barça no rutlla, no l’encerta contra la pressió alta que esfilagarsa les línies, amb un entrenador que ja viu pròrroga de govern, orfe de recursos i alternatives. Tot plegat, insatisfactori. Fem curt, no hi arribem, sigui en política o en futbol. No sabem com sortir-nos-en, cansats de repetir idèntiques frustracions, es parli de Mossos, de situació política, de l’histerisme estatal, de l’equip, de la Lliga o d’altres factors. Dins i fora, això és el que hi ha i no fem prou. Ni tampoc volem resignar-nos.