L’enu­me­ració dels èxits de l’esport català, indi­vi­dual o d’equip, a nivell esta­tal o inter­na­ci­o­nal, dona forma a una llista crei­xent any rere any. Aquest 2019 ha estat espe­ci­al­ment prolífic en l’elit, i n’hi ha prou de donar un cop d’ull a les pàgines d’aquesta edició per cali­brar la dimensió de potència espor­tiva que cada any reva­lida Cata­lu­nya.

Aquest és un país que matisa el pre­cepte que diu que la qua­li­tat surt de la quan­ti­tat. Cata­lu­nya té un poten­cial i un nivell com­pe­ti­tiu des­co­mu­nal, que no guarda pro­porció amb els poc més de set mili­ons d’habi­tants. Però, cer­ta­ment, la qua­li­tat surt en part de la quan­ti­tat, i la pràctica espor­tiva i el crei­xe­ment del nom­bre de fede­rats és una gran tran­quil·litat. La for­mació d’entre­na­dors de base i d’elit i la per­cepció que l’esport és un ter­reny apte per fer-hi una vida labo­ral, tant a nivell sènior com sobre­tot en la base, aju­den a la dinàmica de millora glo­bal de l’esport català.

Aques­tes con­si­de­ra­ci­ons se super­po­sen en el temps amb una rea­li­tat política extre­ma­ment pre­o­cu­pant. Men­tre espe­rem que no es con­fir­min les fil­tra­ci­ons d’una dotació econòmica per a l’esport a la baixa en el pròxim pres­su­post del govern català, cons­ta­tem amb decepció que les 50 pla­nes del pro­grama de govern del PSOE i Uni­des Podem con­te­nen única­ment 15 línies de pro­pos­tes en l’àmbit espor­tiu. Una vegada més, l’esport ens ofe­reix argu­ments de pes per des­em­pa­lle­gar-nos d’un Estat que és un obs­ta­cle, un llast, una opressió.