Si algun culer manté l’espe­rança després de la pri­mera part que l’equip va per­pe­trar a Cor­nellà, enho­ra­bona, vostè es gua­nyarà plaça al cel blau­grana quan li arribi l’hora dels adeus. L’opti­mista argu­men­tarà el parell d’oca­si­ons enre­gis­tra­des en els dar­rers 5 minuts, però el fet d’igno­rar els pas­to­sos, inqua­li­fi­ca­bles 40 ante­ri­ors encara el des­pu­lla i delata més. Jugava el cuer –fet objec­tiu– a espol­sar-se la pilota de sobre i esgar­ra­par alguna falta late­ral que li per­metés somiar la glòria. Bingo al 22 amb la rema­tada de David López quan el Barça encara no havia xutat a la porta de Diego López. A la pràctica ens recor­dava aque­lla diferència abis­mal entre dos con­cep­tes antitètics: el tiqui-taca és just això, tocar-la i tor­nar-la a tocar sense cap sen­tit ni pro­fun­di­tat. En canvi, allò que carac­te­rit­zava el Barça era tot el con­trari, sen­tit, velo­ci­tat, tre­ba­llar per bus­car la ins­pi­ració. El que no té ara, en aquesta pròrroga sense sen­tit de l’amor­tit­zat Val­verde que finirà quan arribi la ter­cera i pre­vi­si­ble plan­to­fada con­se­cu­tiva. Tri­gar quasi mitja hora fins a ano­tar un xut escar­ran­sit a porta de Messi és símptoma que no com­porta res de bo, mal­grat els avi­sos cai­guin de fa temps en ter­reny estèril. No gua­nya­ven els locals per mèrits pro­pis, tan jus­tets de tot com van, sinó per demèrits d’un onze que només aspi­rava a des­gas­tar-los.

Després de per­pe­trar aquest nyap en què era obli­gat vèncer, pot­ser sigui hora de plan­te­jar-se un relleu a la ban­queta si volen cap­gi­rar tan mústia imatge, la cai­guda lliure cons­tant cap al no-res fet fut­bol. El pro­blema con­sis­ti­ria a tro­bar un subs­ti­tut que des­pertés aquest grup que, per talent, tra­jectòria i col·lecció de noms, no pot ren­dir tan mala­ment com s’entesta en molts duels d’aquesta ines­ta­ble cam­pa­nya. Espe­ci­al­ment, fora de casa, con­tra un rival que no havia gua­nyat de local i viu fet un flam per sobra­des raons. Això del Barça s’ha con­ver­tit en una broma de mal gust i, si desit­gen acu­dits frívols i fàcils, pen­sin com ens ani­ria si la JEC tingués la bri­llant ocurrència d’inha­bi­li­tar l’argentí. Posats a anul·lar la nos­tra volun­tat democràtica, que ampliïn l’espec­tre d’actu­ació també en el fut­bol. Pot­ser hauríem de ser ells, el deep state, qui donés la sac­se­jada a consciència que el ves­ti­dor pre­cisa, que demana quasi a crits. Queda vist i com­pro­vat que ni l’entre­na­dor ni tam­poc des de la para­lit­zada llotja dona­ran el pre­cep­tiu cop sobre la taula.

Cap­gi­rar el duel en 10 minuts con­tra el cuer no és bona feina, sinó obli­gació. Diran els apo­lo­ge­tes que Val­verde va encer­tar amb el canvi d’Arturo Vidal, però obvi­a­ran la incon­sistència, la manca de traça de saber con­tro­lar el ritme del par­tit davant un rival sen­si­ble­ment infe­rior. Diego López va rea­lit­zar un parell d’excel·lents atu­ra­des i l’expulsió de De Jong també va sig­ni­fi­car més plom a les ales, sí, mal­grat que aquest argu­men­tari només sem­bli excusa de mal paga­dor. El derbi es va posar intens, emo­ci­o­nant, que són dis­fres­ses per no reconèixer que aquest Barça ha dei­xat de ser fia­ble. Aquest cop, Messi no ho va tapar. De moment, els dis­gus­tos més gros­sos, ens els dona la política i en el fut­bol ens toca­ran a la pri­ma­vera, quan rati­fi­quem que aquest equip no està armat per a grans bata­lles con­ti­nen­tals. Amb Val­verde, costa creure que gira­ran l’actual pano­rama com un mitjó.