Si algun culer manté l’esperança després de la primera part que l’equip va perpetrar a Cornellà, enhorabona, vostè es guanyarà plaça al cel blaugrana quan li arribi l’hora dels adeus. L’optimista argumentarà el parell d’ocasions enregistrades en els darrers 5 minuts, però el fet d’ignorar els pastosos, inqualificables 40 anteriors encara el despulla i delata més. Jugava el cuer –fet objectiu– a espolsar-se la pilota de sobre i esgarrapar alguna falta lateral que li permetés somiar la glòria. Bingo al 22 amb la rematada de David López quan el Barça encara no havia xutat a la porta de Diego López. A la pràctica ens recordava aquella diferència abismal entre dos conceptes antitètics: el tiqui-taca és just això, tocar-la i tornar-la a tocar sense cap sentit ni profunditat. En canvi, allò que caracteritzava el Barça era tot el contrari, sentit, velocitat, treballar per buscar la inspiració. El que no té ara, en aquesta pròrroga sense sentit de l’amortitzat Valverde que finirà quan arribi la tercera i previsible plantofada consecutiva. Trigar quasi mitja hora fins a anotar un xut escarransit a porta de Messi és símptoma que no comporta res de bo, malgrat els avisos caiguin de fa temps en terreny estèril. No guanyaven els locals per mèrits propis, tan justets de tot com van, sinó per demèrits d’un onze que només aspirava a desgastar-los.

Després de perpetrar aquest nyap en què era obligat vèncer, potser sigui hora de plantejar-se un relleu a la banqueta si volen capgirar tan mústia imatge, la caiguda lliure constant cap al no-res fet futbol. El problema consistiria a trobar un substitut que despertés aquest grup que, per talent, trajectòria i col·lecció de noms, no pot rendir tan malament com s’entesta en molts duels d’aquesta inestable campanya. Especialment, fora de casa, contra un rival que no havia guanyat de local i viu fet un flam per sobrades raons. Això del Barça s’ha convertit en una broma de mal gust i, si desitgen acudits frívols i fàcils, pensin com ens aniria si la JEC tingués la brillant ocurrència d’inhabilitar l’argentí. Posats a anul·lar la nostra voluntat democràtica, que ampliïn l’espectre d’actuació també en el futbol. Potser hauríem de ser ells, el deep state, qui donés la sacsejada a consciència que el vestidor precisa, que demana quasi a crits. Queda vist i comprovat que ni l’entrenador ni tampoc des de la paralitzada llotja donaran el preceptiu cop sobre la taula.

Capgirar el duel en 10 minuts contra el cuer no és bona feina, sinó obligació. Diran els apologetes que Valverde va encertar amb el canvi d’Arturo Vidal, però obviaran la inconsistència, la manca de traça de saber controlar el ritme del partit davant un rival sensiblement inferior. Diego López va realitzar un parell d’excel·lents aturades i l’expulsió de De Jong també va significar més plom a les ales, sí, malgrat que aquest argumentari només sembli excusa de mal pagador. El derbi es va posar intens, emocionant, que són disfresses per no reconèixer que aquest Barça ha deixat de ser fiable. Aquest cop, Messi no ho va tapar. De moment, els disgustos més grossos, ens els dona la política i en el futbol ens tocaran a la primavera, quan ratifiquem que aquest equip no està armat per a grans batalles continentals. Amb Valverde, costa creure que giraran l’actual panorama com un mitjó.