La tem­po­rada pas­sada, l’Spar City­lift Girona afron­tava el play-off pel títol havent per­dut tres dels dar­rers qua­tre par­tits de lliga, un dels quals, con­tra el Per­fu­merías Ave­nida i d’una forma més que con­tun­dent (80-53). Amb una plan­ti­lla molt tocada, sobre­tot física­ment però també men­tal­ment, pocs con­fi­a­ven que l’equip tingués cap pos­si­bi­li­tat de gua­nyar el títol de la Lliga Feme­nina de bàsquet. I al final, amb molt de gust, molts vam haver d’empas­sar-nos aquesta falta de con­fiança. Ser­vi­dora, entre ells –per què ama­gar-ho–. Pràcti­ca­ment un any després, no vol­dria come­tre el mateix error.

A l’equa­dor d’una nova tem­po­rada, l’Uni es troba en una situ­ació millor que en aquell final de lliga si par­lem de xifres, de clas­si­fi­cació, de pos­si­bi­li­tats en les tres com­pe­ti­ci­ons que té per jugar, de solvència en les dues que ja ha gua­nyat –super­copa i Lliga Cata­lana–, de com­pe­ti­ti­vi­tat con­tra l’etern rival –Ave­nida–, de nivell de joc ofert, de noms pro­pis... Però, mal­grat això, l’entorn dubta. El motiu: dues der­ro­tes a casa en l’Euro­lliga con­tra dos equips top –que hau­ria de ser el nor­mal, però ens hem mala­cos­tu­mat a grans nits euro­pees– i una més de lliga, diu­menge pas­sat, més dolo­rosa i menys jus­ti­fi­cada. És llei de vida –i part del seu sou, també– que les juga­do­res i l’equip tècnic hagin de con­viure amb aquesta remor de crítiques i dub­tes. Però, en aquest cas, trobo que aquesta cai­guda del pedes­tal arriba exces­si­va­ment aviat.

És cert que, aquest diu­menge, l’acti­tud de les juga­do­res era més que millo­ra­ble. Que feia un parell de jor­na­des a la lliga que juga­ven amb foc i enco­ma­nant-se a un fogot de talent a última hora per acon­se­guir la victòria. Massa al límit, massa vega­des. I al final, com va dir el mateix pre­si­dent, Caye­tano Pérez, l’equip es va aca­bar cre­mant. Un bany de rea­li­tat que, si ha de ser­vir per gene­rar una reacció, serà ben­vin­gut. Feta la crítica, però, tam­poc cal pro­vo­car un dal­ta­baix. Ni començar a dema­nar can­vis. Ni començar a dub­tar del model. De les juga­do­res. De l’entre­na­dor. Del direc­tor espor­tiu. I fins i tot de la mas­cota! Mirin, esta­ria bé fer una enquesta a tots els afi­ci­o­nats i socis a l’estiu, abans de començar la tem­po­rada, per conèixer què espe­ren de l’equip –ep, tocant de peus a terra–. Segur que, en aquell moment, la majo­ria de socis de l’Uni sig­na­rien perquè, ara com ara, lideréssim la com­pe­tició esta­tal, tinguéssim pos­si­bi­li­tats de jugar els quarts de final de l’Euro­lliga, fóssim com­pe­ti­ti­ves per gua­nyar d’una vegada la copa, es veies­sin bons par­tits a Fon­ta­jau i l’entrega de les juga­do­res fos indub­ta­ble. Ja em diran quins d’aquests punts, en aquests moments, no es com­plei­xen. A par­tir d’aquí, no s’ha de ser con­for­mista ni cega als errors. Diu­menge es va veure un mal par­tit. Cert. I volem que l’equip demos­tri que ha après la lliçó. També. Però, si us plau, evi­tem fer com el típic afi­ci­o­nat del Barça que sem­pre hi ha un moment en la tem­po­rada que es vol­dria ven­dre en Messi i després el torna a ido­la­trar com un déu.

Recor­dem qui som i d’on venim –que ens n’obli­dem molt fàcil­ment–, i, sobre­tot, valo­rem el que tenim.