La des­ti­tució d’Ernesto Val­verde pas­sarà als annals de la gestió d’una crisi espor­tiva. I no tant perquè s’hagi produït després del par­tit cata­lo­gat com el millor de la tem­po­rada –amb der­rota, sí– com per com se li ha esca­pat de les mans l’afer al Barça des de la mateixa nit de l’eli­mi­nació con­tra l’Atlético. Viatge a Qatar, reunió amb Xavi pri­mer negada, després assu­mida i final­ment fil­trada, i una sub­hasta del càrrec amb son­de­jos a no menys de tres entre­na­dors i el deno­mi­na­dor comú de la nega­tiva de tots, no han dei­xat cap altra sor­tida que pres­cin­dir d’un tècnic al qual han dei­xat des­pu­llat en públic.

Les vir­tuts i els defec­tes de Val­verde eren ben cone­guts des de fa temps. La des­ti­tució d’ara és la veri­fi­cació que aquesta tem­po­rada ja se li va donar amb recança. Val­verde serà dels pocs tècnics a qui fan fora sent líder de la lliga. A falta d’escol­tar-la, el Barça té com­pli­cat arti­cu­lar una argu­men­tació pròpia d’una gestió pro­fes­si­o­nal i des­men­tir que s’ha mogut per impul­sos i sense pre­veure que la con­seqüència seria segar la poca herba que encara tre­pit­java Val­verde. La con­demna pública que ha rebut des de dijous li impe­dia con­ti­nuar a cap preu.

Arriba Qui­que Setién, tècnic poc con­ven­ci­o­nal i pro­per a l’essència i l’estètica fut­bolística que agrada al Camp Nou. No és un tem­po­rer. Més que mai, por­tar Setién és con­fiar en el mètode assaig/error. L’èxit dependrà de si la seva pro­posta fut­bolística resulta prou atrac­tiva per a un ves­ti­dor ben acos­tu­mat i ple de patums.