La relació lògica entre títols i satis­facció del ple­beu fun­ci­ona a qual­se­vol club cor­rent però és estèril quan entra en el joc dialèctic del Camp Nou, l’esce­nari on Cruyff i Guar­di­ola van mode­lar la bèstia de l’afi­ci­o­nat eli­tista que tan sols abraça la victòria si arriba gràcies a un estil defi­ni­tori de la pròpia iden­ti­tat. Així, doncs, l’aristòcrata de l’estadi home­natja els seus gla­di­a­dors després de l’eli­mi­nació a les semi­fi­nals con­tra el Chel­sea de Di Mat­teo, però s’irrita amb un empat a casa con­tra el Madrid si ha estat el rival qui ha mogut la pilota d’un cos­tat a l’altre per cla­var la daga en el moment oportú. Per això Bar­to­meu té la con­tra­dicció de ser l’únic pre­si­dent de la història del club capaç de gua­nyar qua­tre lli­gues en només cinc tem­po­ra­des i, alhora, haver hagut d’adop­tar reso­lu­ci­ons dràsti­ques perquè la ferum de pólvora no s’enfilés fins a la llotja. Con­seqüència: Bar­to­meu té el pal­marès del Dream Team però el sati­rit­zen com­pa­rant-lo injus­ta­ment amb la figura de Gas­part, una situ­ació deli­rant a qual­se­vol enti­tat on els únics paràmetres fos­sin els de victòria con­tra la der­rota, però com­pren­si­bles en un club on l’orgull és la vàlua del que s’és per sobre del que es té, i aquí rau l’error con­cep­tual del pre­si­dent: defen­sar la seva gestió tot his­sant la ban­dera del tri­omf men­tre aban­do­nava l’intan­gi­ble del com en l’amor propi culer.

De totes mane­res, sabe­dor del seu error o espan­tat per no veure’s amar­rat a alta mar en una pla­ta­forma de fusta, Bar­to­meu ha fet un cop de timó a mitja tem­po­rada adop­tant de nou el joc com a punt de par­tida amb el fit­xatge polèmic de Setién, perquè fins i tot pre­nent deter­mi­na­ci­ons unànimes com l’aco­mi­a­da­ment de Val­verde, l’enèsim error en el com ha fet que una vari­ació posi­tiva esti­gui enve­ri­nada des de l’inici. És el tot o res. Si acon­se­gueix fer un Ano­eta 2 ningú recor­darà l’esperpèntic final de Val­verde i eri­gi­ran Setién com el tècnic inne­go­ci­a­ble que haurà d’accep­tar el nou pre­si­dent del club, però d’altra banda, si l’aposta no surt bé, els pecats de Roma i Liver­pool seran el punt de par­tida per retreure un canvi de rumb con­cep­tual al gener com a con­seqüència del des­ga­vell pro­vo­cat per la reno­vació d’un tècnic sense crèdit que t’allu­nyava del que ara dius que vols tor­nar a ser. En defi­ni­tiva, Bar­to­meu intenta sal­var-se tor­nant tard i mala­ment als axi­o­mes inne­go­ci­a­bles del club, però per allò d’acom­plir l’exer­cici impo­sat pel psicòleg de bus­car el cos­tat posi­tiu de les vivències, és de cele­brar que quan un pre­si­dent té un dar­rer tret per sal­var-se aposti per tor­nar a la iden­ti­tat del que som en lloc de con­ti­nuar insis­tint en el modus ope­randi propi de Cha­martín. Li queda una bala i espe­rem que l’encerti pel bé del club, perquè si el dar­rer tret el dis­parés Clint Eastwood seria prou èpic per esde­ve­nir el punt àlgid de la pel·lícula, però, evi­dent­ment, només hi ha un William Munny capaç d’entrar amb una sola bala a un local on mal­trac­ten pros­ti­tu­tes i sor­tir amb el botí d’un munt de cadàvers que ser­vei­xin per ven­jar la mort del seu amic Ned Logan. Res més a dir, doncs, espe­rem que Bar­to­meu sigui capaç de fer un Clint perquè el resum de la dar­rera escena és evi­dent: Setién o mort.