Amb la lesió de Suárez, Messi s’ha que­dat amb un soci (Arturo Vidal) i mig (Jordi Alba). I ahir, quan el xilè no era al camp, el Barça hiver­nava en una suc­cessió de pas­sa­des sense que passés res. Fa només un parell d’anys era impen­sa­ble un Barça dual, amb els pit­jors atri­buts acom­pa­nyant aquesta dua­li­tat. La pri­mera mei­tat no es jus­ti­fica amb el con­trol. No n’hi va haver, de con­trol. Van ser 45 minuts de pos­sessió plana, estèril, sense cap pro­fun­di­tat. L’argu­ment de madu­rar el par­tit no se sosté quan es cons­tata que sense Ter Ste­gen el resul­tat en la mitja part hau­ria estat ver­gonyós.

Quan el Barça va jugar més a prop de l’àrea i per fi va mirar a por­te­ria, el con­tra­punt va ser una fia­bi­li­tat defen­siva sota mínims, un dels vati­ci­nis nega­tius asso­ci­ats a Qui­que Setién que el tècnic ha d’esvair. De moment, com a pro­nos­ti­ca­dor, no la clava. “Tin­drem més espais”, visi­o­nava en la prèvia. Els va tenir el València.

No hi ha cap motiu per dub­tar que Setién té un pla. Neces­sita temps, pri­mer per cons­ta­tar si el que té res­pon al que pen­sava que tenia –així s’ha d’inter­pre­tar que Umtiti i Art­hur hagin pas­sat davant de Len­glet i Arturo Vidal–. Després, perquè el diàleg tècnic-plan­ti­lla sigui entès, assu­mit i apli­cat. Però el bar­ce­lo­nisme aviat tindrà pressa i Setién –tam­poc Val­verde– no té una vareta màgica per tras­to­car una rea­li­tat cada cop més evi­dent: hi ha una gene­ració a la qual se li acaba la fam i el físic –no pas el talent– i s’imposa una tran­sició ràpida.