La volatilitat dels impactes
Si sabem trobar un moment de pausa en la vida és qua hi veiem més clar, quan ens adonem de la fragilitat de l’espècie humana i prenem consciència que no podem allargar indefinidament l’espiral de cada dia més, cada any més, més i més. La qüestió és que no sabem parar.
De vegades, però, una trompada ens obliga a parar. Fa una setmana que lamentem la pèrdua de vides humanes i d’entorns naturals per culpa d’una borrasca tremenda. El desbordament del Ter ha alterat significativament la vida a les seves ribes. Persones, negocis, maneres de viure i també l’esport en pateixen unes conseqüències que seran llargues i costoses. La tragèdia, però, hauria d’obrir un espai de reflexió per veure què es pot fer millor en les emergències i, sobretot, en la planificació a llarg termini.
Diumenge, un accident d’helicòpter es va endur la vida de nou persones, una de les quals, Kobe Bryant, era un referent mundial sobretot de l’esport, però no només de l’esport. La boira, l’estimació del risc... ja escoltarem les conclusions de la investigació, però de moment l’impacte és enorme. No estem mentalment preparats per a la pèrdua sobtada dels que hem acabat percebent com a persones invulnerables perquè han estat esportistes invencibles. De les altres vuit, fins i tot de la mateixa filla de l’exjugador, n’oblidarem ràpidament els noms –si és que hi hem parat atenció– i qualsevol altra dada. Però de Kobe no serem capaços d’oblidar-ne res, ni els 81 punts en un partit, ni que era un nord-americà de cultura, ni que parlava italià i espanyol... ni el somni impossible de veure’l jugant al Barça per poder-se estar en una Barcelona cosmopolita que li encantava.
Sortim de l’estat de xoc per posar-nos en guàrdia: un coronavirus té la Xina en estat d’alerta. I si la Xina té febre, el món tremola. Els preolímpics de bàsquet i futbol que comencen la setmana vinent s’ha traslladat del gegant asiàtic a Belgrad i Sydney. Perilla el mundial d’atletisme en pista coberta. Elementals mesures de prudència, però cap garantia d’immunitat, perquè la humanitat ha decidit que vol moure’s per tot el planeta. Si les fronteres no existeixen per a les persones, encara menys per als virus que transportem i que amenacen de convertir-se en l’arma de destrucció massiva del segle XXI, al davant de l’emergència climàtica.
Un episodi meteorològic excepcional, una fatalitat aèria i una infecció vírica. El planeta, la tecnologia i la malaltia. Tres maneres ben diferents de perdre la vida i totes amb gran càrrega mediàtica, que és el que ens impacta. Però quan reparem els desperfectes, hàgim fet tots els homenatges pòstums a Kobe Bryant i el virus xinès hagi fet el seu curs, recuperarem la falsa sensació de seguretat i tornarem a discutir-nos per temes menors sense afrontar decisions estratègiques, mentre esperem la següent patacada, que ens tornarà a colpir i que iniciarà un nou cicle de malenconia sense que ens hàgim posat a treballar perquè el progrés es defineixi per uns paràmetres diferents dels que coneixem i que és clar que no ens serveixen.
