En qualsevol crisi, la gent busca culpables. I al Barça, fora escaient encendre el focus i realitzar un mínim exercici de memòria, tan inhabitual en el món del futbol. Més que posar Setién a la diana –el pobre ja s’ha endut més garrotades que l’hàbil Valverde en dos anys i mig– hauríem de recórrer a l’eslògan amb què Bill Clinton va derrotar Bush en les presidencials, allò de “és l’economia, estúpid!”. Aquí, ho canviaríem posant-hi “directiva” i ens estalviaríem l’insult perquè sobren les raons, els arguments d’un pes irrebatible en la denúncia del continu desgavell. No sabem què més ens queda per veure, quin nou capítol toca cada dia d’aquest esperpent sense cap lògica. Fa anys i panys que s’arrossega, la broma. Ara mateix, tenim l’equip en curiosa segona pretemporada, empassant nous conceptes i apressats per recuperar els llençols perduts en les bugades dels darrers mesos. Si peten seques, els propagandistes oficials, atents a escampar cortines de fum, carregaran les culpes sobre l’estil de Setién perquè sempre convé renegar dels cruyffistes. O si no, sobre els mateixos futbolistes als quals no han gosat assenyalar durant anys i panys. No s’atreviran pas –el negoci i les complicitats manen– a denunciar els autèntics responsables. Ve de lluny, aquesta farsa perpetuada. Han dirigit el club en mode inèrcia durant anys i prou que ho han estirat, limitant-se a aprofitar el llegat rebut i la bandera Messi, capaç per si sola de tapar qualsevol ombra de sospita sobre tan erràtica gestió. Des de l’última Champions, en lloc de planificar amb criteri i invertir com calia, s’han fitxat mitjanies a preu d’or o suplents per no molestar els titulars, no fos cas que tinguessin competència i gosessin prendre’ls un lloc que sembla de funcionari vitalici. El vodevil etern, avui resumit amb l’exòtic cognom de Bakambu. Ja només faltava Trincão, que amb el nom ja paga.

Pel camí, mil milions desaprofitats. La inversió no ha servit ni per mantenir la competitivitat, posant en mans de professionals d’acreditada mediocritat la imprescindible renovació que encara queda pendent. De passada, embolica que fa fort, la falta de rumb ha variat el paradigma del planter. La Masia ja no fa pujar promeses, només equilibra comptes d’explotació, ves per on. I sempre, fitxant als mateixos clubs, intermediaris i països, dèria que, per força, fa sospitar la ment més càndida. Perduts i sense més GPS que les properes eleccions, han buscat Rodrigo, un mitjapunta que no cal, com Griezmann, mentre existeixi Messi. Una rere l’altra, sense criteri, projecte ni nord. A més, en la fugida endavant, neguen el vot electrònic amb fútils raons gens democràtiques mentre augmenten el pressupost de l’Espai Barça quan no queda ni un ral a caixa. Descontrol, ni pensament de saber a quin port volen arribar. Només suren. I critiquen les crítiques, com si no les mereixessin, titllant d’antibarcelonista qualsevol que els recordi que van amb les vergonyes a l’aire i fent allò que més tem un català: el ridícul. Esperem que els futbolistes reaccionin com si no haguessin envellit i encara tinguessin ànsia de victòria. Tot i saber que, en cas de viure aquest prodigi, tornarien a salvar la cadira. Com és costum. Ells, rai. Si finalment peta tot, qui vingui es trobarà un solar, però ja s’espolsaran responsabilitats de sobre.