El for­mat de la copa que s’ha estre­nat aquesta tem­po­rada, amb eli­mi­natòries a par­tit únic excepte semi­fi­nals i final, ha estat un impe­ra­tiu per haver de pres­cin­dir de cap de les com­pe­ti­ci­ons del calen­dari, més com­pri­mit que mai per una lliga de 20 equips, les fines­tres de selec­ci­ons, super­co­pes, pre­tem­po­ra­des i gires diver­ses. Però la reno­vada copa ha com­por­tat uns al·lici­ents afe­gits, en forma d’un incre­ment del fac­tor sor­presa. És el que tenen eli­mi­natòries a par­tit únic: que el Barça perd a San Mamés sent supe­rior i que el Madrid passa ver­go­nya al Ber­nabéu. Que la copa ha que­dat espor­ti­va­ment des­di­bui­xada per unes semi­fi­nals sense els tres grans, amb una final entre bas­cos com a sos­tre d’expec­ta­tiva que el Mirandés o el Gra­nada només poden rebai­xar? Aquest és el seu atrac­tiu i s’ha d’enten­dre com un valor. Tot­hom té dret al seu moment de glòria, també els modes­tos que apro­fi­ten les opor­tu­ni­tats. I és bo que així sigui en una com­pe­tició que, tant si es vol com si no es vol, és secundària, com ho prova el fet que al Barça i al Madrid ni els salva d’un fracàs gene­ral gua­nyar-la ni els pena­litza gaire per­dre-la.

Ara bé, en el fut­bol l’esport va per una banda i el negoci dels drets, per una altra. L’acord que va obrir pas al nou for­mat s’estén fins al 2024, però si Luis Rubi­a­les ha d’enviar el Mirandés o el Gra­nada a la super­copa de l’Aràbia Sau­dita –con­tracte fins al 2022– aviat li tre­mo­la­ran les cames –és a dir, els comp­tes fede­ra­tius– i veu­rem un intent de fer marxa enrere.